Al peu de la lletra.
Ja fa setmanes que coincideixen en aquest trajecte matinal. Ell no sap el seu nom, però coneix la manera com ella es recull els cabells enrere quan està concentrada en la lectura, com mou lleugerament els llavis quan un fragment la sorprèn o la commou. Sap que sempre ocupa el mateix seient, que prefereix els llibres de tapa tova i que, en els dies freds, duu una bufanda de llana grisa enrotllada amb precisió al voltant del coll.
Ell tampoc passa desapercebut per a ella. L’ha vist sovint entrar al vagó amb pas decidit, recolzar-se a la barra al lateral dels seients i treure el mòbil sense gaire interès.
Sap que mira el rellotge amb una freqüència gairebé mecànica i que, quan el metro s’endinsa als túnels més foscos, observa el seu propi reflex als vidres amb un gest pensatiu.
Aquest matí, ell pren una decisió. En comptes de quedar-se dret com sempre, s’asseurà davant d’ella, amb el cor notablement accelerat.
Té ganes de dir alguna cosa, qualsevol cosa, però què? "Bon dia" sembla massa simple. "Què estàs llegint?" sona forçat. La veu li queda atrapada a la gola.
Ella, de sobte, aixeca la vista. Per un instant, les seves mirades es creuen i ell sent una espècie de vertigen. Ella somriu lleument i torna a la seva lectura.
Mentre el metro avança, ell sent que el seu temps s’esgota. Sap que ja queda menys per a la seva parada... però... Li dirà alguna cosa? Aleshores, ella aixeca la mirada una altra vegada, com si pogués sentir la seva indecisió.
-Vols seure? -li diu, assenyalant el seient buit del costat.
Ell, sorprès, només pot assentir i moure’s fins al seient. Ara que estan més a prop, sent el perfum suau que porta, veu les paraules impreses al seu llibre i ja no sent la necessitat de mirar mecànicament el rellotge. Just quan troba el valor per parlar, el metro s’atura i s’obren les portes. Han arribat a Verdaguer.
-Baixo aquí - diu ella, mentre marxa regalant un somriure.
Les portes s’obren, i mentre surt, ell es queda mirant com ella s’allunya per l’andana. Quan les portes es tanquen, s’adona que ella s’ha deixat el llibre sobre el seient.
Ell el recull ràpidament, i en obrir-lo, s’adona que entre les pàgines hi ha un petit paper amb una nota escrita a mà:
"Si vols tornar-me el llibre, pren un cafè amb mi. 658 231 943".
Ell somriu. Potser un nou capítol està a punt de començar.