Gentrificació
Cada matí, a les 7:15 en punt, la Marta agafava el metro a la parada de Sant Antoni. Anava sempre al mateix vagó i el mateix lloc: el primer seient de la primera porta a l’esquerra. La seva vida, marcada per la rutina, començava sempre igual. Els passos decidits sobre les escales mecàniques de l'estació, l’aire fred que s’escampava per les portes automàtiques del vagó, el soroll del tren travessant els túnels... tot semblava estar calculat en perfecta harmonia.
Com cada dia, la Marta reconeixia les mateixes cares: el noi de la motxilla vermella, la dona gran amb ulleres de pasta gruixudes llegint el diari, el pare amb la nena de trenes que sempre li somreia… Era una coreografia silenciosa i estable, un univers tancat en aquell primer vagó.
Però, un dia, de sobte, es va adonar que tot havia canviat. Els rostres que veia cada matí havien desaparegut. Al seu lloc, hi havia desconeguts amb faccions alienes, expressions distants. Mirava al seu voltant buscant alguna cara familiar, però no hi havia ningú que li resultés remotament conegut i l’ansietat va començar a apoderar-se'n.
Va escoltar les converses i el seu cor es va accelerar. No era català, ni castellà, ni cap idioma que hagués sentit abans. Les veus eren estranyes, guturals, com xiuxiueigs d’una realitat distorsionada. Va mirar el rellotge: 7:15, l’hora de sempre. Va fregar-se els ulls, intentant convèncer-se que era fruit del cansament. Però el metro era massa real…
Va baixar a la parada de la feina, però res no era com ho recordava. Els cartells tenien símbols incomprensibles i les botigues mostraven productes amb etiquetes en aquell idioma estrany. Les persones caminaven amb moviments lleugerament descompassats, com si anessin a un ritme diferent del que ella coneixia. El cel tenia una tonalitat malva que no havia vist mai.
Va córrer pels carrers provant de trobar algun punt de referència, però era inútil. Barcelona havia canviat. O potser ja no era Barcelona. Els edificis semblaven tots els mateixos, era una ciutat sense ànima, una ciutat qualsevol i l’aire tenia un regust metàl·lic i artificial.
Va mirar de parlar amb algú, però ningú no li feia cas. Un calfred li va recórrer l’esquena. Va mirar el seu reflex en un vidre i el terror la va paralitzar. Amb un espasme de pànic, va intentar tornar enrere, cap al metro, cap a la seva rutina, cap a la seva realitat. Però l'estació ja no era la de sempre. Només hi havia un vast horitzó de neó i ombres en moviment. Va ser en aquest just moment que va comprendre, que mai podria tornar enrere i que el món que coneixia s’havia esvaït per sempre.