Avui Plou
Avui és un bon dia, puc agafar el metro, avui plou. Si plou em deixa la targeta del metro sobre la tauleta de nit. L’última vegada que va ploure i vaig anar caminant a la feina em vaig posar tan xopa que em van haver d’ingressar tres dies.
Per a ell va ser tot un desafiament, em deia que no estava tan malalta i que ho feia per posar a prova la seva paciència. Per a mi també va ser tot un repte haver d’explicar a les infermeres els blaus a la meva pell.
Abans anava cada dia a la feina amb metro, agafa la línia L1 fins a arribar a Plaça Espanya, parlava poc amb gent però observava molt. El pujar i baixar de les escales, les mirades fixes als telèfons, els somriures... Ara trobo a faltar tot això i també el soroll i els crits i el xivarri dels músics i la vida.
De mica en mica va aconseguir que em distanciés de tot i tots. Deia que jo era massa bona persona per a ells i el vaig creure. Vaig deixar de ser persona per a convertir-me en un ratolí, sempre amagat, sempre tremolant quan ell estava a prop.
Em va aconseguir una feina cuidant uns iaios i vaig deixar l'oficina, les reunions i als amics.
Ja ho tenia tot, oi? Havia aconseguit al meu príncep blau, el que em cuidaria i em salvaria dels monstres per sempre.
-Troba un home bo que et protegeixi, que una dona sola no és res en aquest món!- em deien els meus pares.
Però avui plou. Avui agafaré el metro i arribaré fins a Sants.
La Noa, la neta dels iaios, m'ha agafat com la seva croada personal. Ho ha preparat tot, la maleta, el bitllet, diners… És una bona noia.
La Noa m’espera a la parada d’Urgell. M’acompanya fins a Sants per pujar a un tren que em porti cap al Nord. Ella va amb molta pressa, s’estranya que jo vagi tan a poc a poc observant i sentint com feia temps que no ho feia.
La Noa no sap que el monstre no sortirà de casa darrere meu, no sap que el monstre està estès al llit i que no s’aixecarà mai més. Ahir a la nit el ratolí es va transformar en drac i es va empassar al príncep blau.