UN TERABYTE DE CONEIXEMENTS A CANVI DE 10 ANYS DE VIDA
En Ricardo ja era gran. N'havia fet vuitanta, i tal com deia el seu amic Antonio, malauradament difunt, quan el signe de l'infinit es posa dempeus i es converteix en un vuit, les coses es veuen d'una altra manera.
En Ricardo era un home cultivat. De petit, havia anat als Hermanos de las Escuelas Cristianas, els del pitet, els de la Salle, perquè tothom m'entengui.
I entre les ensenyances de l'escola i les de la seva ja llarga vida, la veritat és que a en Ricardo no li mancaven coneixements.
Una altra cosa era la salut, perquè vuitanta són vuitanta, i encara que estigués força ben conservat, el desgast natural de les peces fa que, força més sovint del desitjable, en Ricardo hagués d'anar a cal metge.
I precisament a això anava el dia que va conèixer, de casualitat, en Brian, un nen de vuit anys.
Aquell encontre, fortuït del tot, acabaria canviant la vida de tots dos.
Era el 30 de Desembre del 2024, dia precisament del centenari del Gran Metro de Barcelona, quan en Ricardo i en Brian varen coincidir, asseguts costat per costat, a la línia 3, la verda, del metro de Barcelona.
En Ricardo anaba al metge i en Brian a escola.
A en Ricardo li va caure a terra la T4 i en Brian la hi va recollir.
-Gràcies, noi. M’has estalviar ajupir-me i, a la meva edat, ja costa. A quina escola vas ?
- A la Salle Gràcia.
-Què dius ? Jo havia anat tambéa la Salle, pero a la Bonanova.
I mentre anavan passant estacions, la conversa va fluir entre tots dos amb facilitat. Que si al meu temps els Hermanos duien pitet, que si ara ja no n’hi ha.
De sobte, en Brian diu:
-No sé què donaria per saber el que sap vostè.
-Doncs jo no saps el que donaria per tenir la terva edat.
Es van mirar profundament als ulls i en Ricardo va dir:
-Perquè no fem un canvi ? Jo et dono coneixements i tu em dones vida.
En Brian va quedar pensatiu. Nomes cinc segons. Després va dir :
-Un terabyte de coneixement per cinc anys de vida.
-No, per cinc no, Per deu. Quan tu arribis a vell, l’esperança de vida serà molt alta i no et vindrá de deu.
- Fet -contestá en Brian.
I es donaren la mà.
Ara calia només concretar com es faria la transferència.
Primer, els coneixements. En Ricardo passaria al Brian coses que ell sabia i ara no ensenyaven a l’escola, com ara geografia, taquigrafia, història i altres temes.
En Brian no sabia on era el mar d'Aral, ni què era la taquigrafia, ni quan es va inaugurar el metro de Barcelona.
Després, la vida. Deu anys, havien acordat. En Ricardo viuria deu anys mes i en Brian deu menys dels que els tocaven.
I com ho podrien fer ?
Tampoc cap problema. Es farien cada un una petita incisió per col.locar-se un port USB, i mitjançant un cable groc, es faria la transferència acordada. Es van donar els números de mòbil i van dir que ja quedarien quan ho tinguessin tot a punt. Ja havien arribat a Lesseps i en Brian va baixar.
Després del metge i en tornar a casa, en Ricardo va començar a recopilar coneixement en un pendrive d'1 terabyte de capacitat. No va trigar massa a tenir-lo i va trucar el Brian. Van quedar per trobar-se altre cop.
I va passar. En Ricardo es va fer una petita incisió al front i en Brian al pit. Un cop posats els ports USB, no va ser massa difícil, es varen conectar amb uns cables grocs.
Barcelona, 30 de Desembre de 2049, dia del 125è aniversari del Metro de Barcelona i de la mort d’en Ricardo, als 105 anys ( 95 mes 10 )