Una nissaga metropolitana
"Pròxima estació: Passeig de Gràcia"
Hauria de dir Aragó, amb aquesta decoració recuperada de dies d'antuvi. Dies passats que van marcar l'origen d'un mitjà de transport, però que també marcava la integració de la meva família a la meva estimada ciutat. Els Baunaró treballen al metro de fa cent trenta anys, encara més que el centenari.
La vinguda del Túria a València del 1897, similar a la Dana, va negar les poques terres dels Baunaró. El primogènit, en Guillemot, amb la dona i el fill de 2 anys, va fer camí cap a Barcelona el 1906, i en pocs mesos treballava a la construcció. Va arribar a cap de quadrilla, i el 1907 començava a obrir la Via Laietana, on el projecte incloïa dos túnels destinats al metro, sense saber quina empresa ho construiria ni quan, i tot plegat quedava aturat per la Gran Guerra del 1914.
Arribats els anys 20, Gran Metropolitano iniciava per fi la construcció, i en Guillemot i el seu fill Joaquim, el meu rebesavi, que ja en tenia disset, s'encarregaven d'un tram complicat, entrant pel pou núm. 7 de Diagonal amb Gran de Gràcia, on excavaren molt profund per evitar el col·lector de clavegueram. Van construir el túnel del primer recorregut Catalunya - Lesseps, inaugurat per les autoritats el 1924, i al que ells van fer trajecte el segon dia, orgullosos d'aquell projecte que igualava la ciutat a les grans capitals mundials.
En Joaquim va passar a treballar al tram que seria la línia 2, connectant amb aquells túnels de Via Laietana fets quinze anys abans. El 1930 mor en Guillemot i en Joaquim és allistat al 36, mentre la rebesàvia Mercè comença a treballar al metro: els temps de guerra incorporen moltes dones, amb els homes al front. Pateixen motins, confiscació pels treballadors, i la presa per l'exèrcit nacional per retornar-ho als patrons, amb Barcelona conquerida. La rebesàvia, espantada, ho explicava amb compte a la seva filla Maria, que va explicar-ho al meu avi.
Després de la guerra, el rebesavi Joaquim torna a construir per la Transversal al tram entre Sants i Sant Martí, mentre la besàvia Maria començava a treballar com a venedora de bitllets, just en aquesta estació d'Aragó.
El rebesavi Joaquim moria al 57, havent vist la unió de les dues línies, i la Maria torna a la feina després d'uns anys dedicada als fills. Va ser la primera de la família treballant per la nova empresa municipal. L'Alfons, l'avi, entrava a treballar com a aprenent, convertint-se en la quarta generació de la família que treballa al metro i treballant-hi tota la vida fins a jubilar-se ja a TMB.
El pare (Martí) va viure millor època i va fer carrera, com a enginyer industrial, i aconseguint feina d'enginyer a TMB per dissenyar noves estructures ferroviàries. També la mare va treballar al metro durant uns anys, però finalment va deixar l'empresa i es va incorporar a un altre sector després de néixer la meva germana petita, en uns temps en què la vida laboral de les dones ja s'assimilava a la dels homes.
Jo també he acabat una carrera, en el meu cas m'he enfocat cap a la Tecnologia, però pel que es veu, els gens familiars tenen molt de pes. A més de portar el nom d'en Guillem (Guillemot no, si us plau!), i tot i no sospitar que la meva feina aniria alineada amb tota la nostra història, avui he rebut la trucada del cap de serveis informàtics de TMB, per comunicar-me que m'han concedit la plaça a què m'havia presentat, entre altres 10 places a altres empreses.
Pel que es veu, seré la sisena generació de la nostra Nissaga Metropolitana.