El caliu de la fusta ferma
Ha tornat a passar i m’encanta, perquè em fa sentir viu. Ja m’ho deia l’avi: “obre els ulls i la vida et regalarà moments irrepetibles, fugaços, però imborrables si els captures amb ulls d’aprenent”.
La flaire de ferro em trasllada inevitablement a una altra època, on les abraçades es feien a casa, on les mirades encara eren tímides i els guants queien amb intencionalitat.
Barrets, molts barrets adornant precioses cabelleres, cintures estretes i llavors passava… les blondes de les faldilles m’acaronaven mentre hi havia un cruixit de fusta… desitjava subjectar la formidable bellesa femenina.
La pell mai em tocava, ja fos per les mitges, els guants o la seda, però m’imaginava que tenia el que tothom volia, la indubtable bellesa femenina als meus palmells de fusta. A Plaça Catalunya s’acabava la festa i em quedava sol.
Però aviat venia una olor i m’impregnava mentre lliscava sobre la fusta. Al final del trajecte acabava essent un cúmul d’essències diverses, les personalitats es barrejaven en un tot… i jo em sentia part del tot. És fantàstic sentir-se part d’alguna cosa. Les natges de les noies em buscaven, em sentia desitjat. L’energia femenina sempre m’ha captivat.
A vegades m’acaricia un llibre i també em deixo seduir. Sento el pes de la seva història i el silenci em duu a imaginar què vol dir l’autor a la noia que l’ha triat. Pels ulls de la noia, crec que s’entenen, com s’entenen dos amics que han compartit trossos de vida.
Mentre li està llegint, sento que no s’agita al meu damunt. Capto una sensació de benestar i la pau de saber que és on vol ser. Jo he estat sempre on he volgut ser.
Amb els trajectes, segueixo essent aprenent i veig molts guants, ara de llana, oblidats, sense cap intencionalitat. Sembla que a ningú li interessa la història del guant i no es detenen a olorar-lo, a tocar-lo ni a imaginar en silenci. Els porto d’una estació a l’altre mentre m’impregna la mateixa olor de vainilla però en pells diferents.
Ara les dones es llencen sobre meu amb el pes del deure. Es deixen caure com un pes mort. Em resulta feixuc sostenir el pes de la feminitat d’ara. El pes el carreguen a les espatlles però el maquillen amb quilos de base i ungles de gel. És un pes disfressat d’empoderament, però jo sóc aquí per alleugerir-les i que s’adormin a la meva falda de fusta, com quan eren filles i lliures.