Viatge en el temps
El vagó anava ple a vessar. Estava arribant a l'estació de Gràcia. Es va aturar i les portes es van obrir. La Mia va començar a baixar afanyant-se perquè pogués pujar la nova remesa d'usuaris que esperava impacient pujar al vagó. Anava rumiant amb això que diuen que s'ha de sortir sempre pels laterals per a deixar pujar.
Tota aquesta munió de gent, com ella, també es desplaçaven a altres llocs de la ciutat. Un pare separat que anava a recollir la seva filla, una àvia amb cara de tristor que potser tornava de visitar un malalt, jovent “passota” amb el coll i els braços plens de tatuatges amb tarannà i actituds xulesques que empenyien sense mirament per a poder baixar.
Una d'aquestes empentes, va fer relliscar la Mia que va perdre l'equilibri i va quedar estesa a terra uns breus instants.
Els crits d'una dona amb veu aguda mirant d'incorporar-la, li va fer obrir els ulls.
-Es troba bé!!? - Li cridava la dona de la veu aguda.
Amb els ulls encara entreoberts, la mà de la Mia s'agafà amb força a un braç mentre s'incorporava. Els seus dits s'aferraren a un teixit d'una suavitat inusual.
En obrir els ulls va veure aquella dona vestida amb un preciós abric d'estil vintage i un vestit ple de brodats. La Mia va pensar: “Mira que bé, he anat a coincidir amb una jornada festiva o de rememoració d'algun tipus. Ara que penso, el metro ha fet parada a l'estació de Gràcia, i no fa gaire, vaig llegir que l'havien guarnit estil vintage. Deu ser això... m'encanta”- pensava mentre s'anava incorporant- encara una mica estabornida per la caiguda...
Un xiulet molt fort i repetitiu la feu girar. “No entenc,.. Qui és aquell home que porta una mena de xiulet d'una curiosa forma allargada en forma de petita trompeta? Sembla revisor de tren, però va vestit d'època...”
De sobte, la Mia s'adonà que la publicitat de la parada de Gràcia era diferent. Estupefacta i meravellada observava els cartells modernistes publicitaris de la Xocolata Amatller i la del Moet & Chandon, amb aquella preciosa dona dins un vestit de color rosa, llarg amb llaçada vermella fins al turmell envoltada per delicades roses.
Més lluny, la Mia veié passar un home amb esmòquing, i un altre amb un abric de llana marró. Ja dempeus va pensar: “ Què estrany. Veig més homes molt ben vestits, amb Levita, pantalons, armilla i els cabells ben pentinats cap enrere. Què deu ser això.. Què estrany? Cada vegada veig més gent vestida com d'antic...”
Passà una dona esvelta, elegant i prima que portava un barret marró amb una ploma delicada de color rosa pàl·lid i els cabells rossos recollits en una mena de monyo baix amb passamaneria i brodats seguint la moda de París- reflexionava la Mia,- estupefacta per l'escena que veia. Cada cop es trobava més desconcertada i confosa, ja que tothom anava igual.
Fou llavors quan prengué consciència i s'adonà que es trobava dins una estampa de vida quotidiana modernista, que tothom anava vestit d'època. Ja no hi havia ningú com ella.
De sobte, un pànic atemporal l'envaí. Intentà fugir. Necessitava sortir per comprovar si també fora del metro, la ciutat també havia canviat! Començà a córrer entre la multitud elegant i tranquil·la mentre el pànic ja s'havia apoderat d'ella...“I si no puc tornar més a la meva època? Què ha pogut passar i per què a mi!?”.
De sobte, la corredissa la fa relliscar.
Estabornida i astorada no entén res. Al seu voltant hi ha ple de gent. El jovent tatuat li allarga la mà. La Mia respira profundament alleugerida... veient que finalment ha tornat...