El soldat educat
El meu marit va poder venir de permís, després de mesos lluitant al front de l’Ebre.
La Nuri era molt petita, tot just tenia dos anyets. Em costava molt entretenir-la durant les llargues i angoixants hores que havíem de passar al refugi de la plaça del Sol, quan l’aviació feixista llençava tones de bombes sobre Barcelona.
Quan en Toni va travessar la porta, la va aixecar d’una revolada i se la menjava a petons. Ella no parava de dir. papa, papaa!
Aquesta vegada no va venir sol. Quatre soldats l’acompanyaven; bruts, cansats, amb barba de dies i fam endarrerida.
En Toni em va presentar els seus amics. Tots eren noiets de barriades veïnes. Bé, tots menys un, que es va inclinar i em va saludar amb una lleu reverència. Semblava educat i sabia com comportar-se davant d’una jove casada.
Vaig posar a taula les viandes que havien aconseguit, tot un luxe! Hi havia ous, pa blanc i fins i tot carn salada.
Es van llençar sobre el menjar. El soldat educat, però, primer em va servir i va esperar que jo m’assegués a taula per començar.
Van estar dos dies a casa, abans de tornar al front. La Nuri jugava amb el seu pare, tot i estar tan prima i desnodrida, era tan feliç que els ulls li brillaven.
Vaig fer el que vaig poder per tal que el meu marit i els seus companys oblidessin una mica la guerra. Ells, amb parracs, a la seva manera una mica barroera, m’agraïen les atencions, poques, que podia oferir-los. El soldat educat duia una motxilla amb roba neta i fins i tot un raspall de dents, que va fer servir cada nit.
Vaig dir adeu al meu marit i els companys amb el cor encongit. El soldat educat va fer el gest de fer-me un petó a la mà.
Feia setmanes que a la ciutat es respirava una relativa calma. Els bombardejos havien parat i la vida treia el cap per la finestra. La victòria dels nacionals era un fet. Feia mesos que no tenia notícies del meu marit i el patiment em tornava boja. La Nuri notava el meu estat de nervis i estava irritable, intuïa que alguna cosa dolenta passava.
A través d’un amic que havia aconseguit escapolir-se, vaig saber que havia pogut passar la frontera i estava sa i estalvi a França. Els francesos l’havien fet pres i havia passat uns mesos al camp d’Argelers, en condicions infrahumanes. Però havia aconseguit escapar i vindria a Barcelona aviat.
Per fi va tornar! Prim, esgotat i amb la mirada buida, tan gran era l’horror que havia patit.
Per celebrar la tornada, vam decidir agafar el metro i anar a Drassanes, a veure el port i l’estàtua de Colom, que el meu marit, pintor de professió, coneixia bé, ja que, amb motiu de l’Exposició del 29, ell mateix havia pintat.
Vam fer cap a l’estació de Fontana, carrer Astúries enllà, els tres, la Nuri al cotxet.
A l’andana, de sobte, vaig notar la mirada d’un home assegut al banc. Vestit de militar, uniforme de tinent d’infanteria dels nacionals, condecoracions al pit.
Tot d’una el vaig reconèixer, la sang se’m va glaçar. Era el soldat educat!
El meu marit, entretingut amb la nena, no es va adonar de res. L’home es va aixecar, es va acostar, érem a tocar l’un de l’altre. El metro arribava, les portes es van obrir, i mentre pujàvem tots, em va dir a cau d’orella: el teu marit va tenir sort, jo era un espia infiltrat. Ets una bona mare. La teva gentilesa quan vaig estar a casa vostra li ha salvat la vida.
Va seure a l’extrem del vagó. El meu marit portava la Nuri sobre els genolls i ella saltava d’alegria a mesura que el metro agafava velocitat.