On és la Sagrera?
El metro avança, monòton, amb el seu sotragueig rítmic que sembla bressolar-lo. Els ulls se li tanquen sols. Ha estat un dia esgotador, com tants altres, i només pensa en arribar a casa, dutxar-se i deixar-se caure al llit. Quan obre els ulls, veu per la finestra que han passat massa estacions. S'incorpora de cop.
—Merda!
S’ha adormit i ha passat de llarg la Sagrera. Baixa d’un bot a la següent parada i, sense pensar-s’ho, puja al tren en sentit contrari. Es queda dret davant de les portes, pendent del rètol electrònic. Sant Andreu... Fabra i Puig...
Apreta la mandíbula, alerta. Només hauria de passar una parada més i sortir. Però quan el tren s’atura i posa un peu a l’andana, emmudeix.
Està a Navas.
S’ha tornat a passar de llarg.
El cor se li accelera. Potser ho ha llegit malament. Potser està més cansat del que creia. Comença a suar. Es mira el mapa del metro. Segueix el recorregut amb el dit, des del centre fins a casa. Marina, Glòries, Clot... I després, entre Navas i Fabra i Puig... la Sagrera no hi és.
Un calfred li puja per la columna.
Amb el pols accelerat, torna a provar-ho. Un altre tren, mateixa direcció. Observa cada estació amb atenció. Marina, Glòries, Clot, Navas... i Fabra i Puig.
Baixa d’un bot, suat, respirant amb dificultat. Mira la gent que camina tranquil·la per l’andana. Ningú sembla estranyat. Ningú sembla notar res.
Surt cap a la superfície i comença a córrer. Necessita escapar d’aquell malson. Però allà on hauria d’estar casa seva, només hi ha carrers desconeguts, edificis estranys, botigues que mai ha vist. No hi ha rastre del seu barri.
Confós, prova de preguntar. Primer a un vianant, després en una botiga. Ningú coneix el barri. Quan pronuncia el nom, la gent arrufa el front. "T'equivoques", li diuen. "Aquí mai hi ha hagut res amb aquest nom."
No té casa on tornar. No té família. No té res. I el pitjor és que ningú recorda que ho hagi tingut mai. Quan diu els noms dels seus pares, de la seva germana, de la seva parella, ningú els reconeix. És impossible. Passa dies consultant arxius, mirant mapes antics, preguntant, però res. Com si hagués somiat tota la seva vida anterior.
Quan ho denuncia, l’envien a l’hospital. Un psiquiatre li explica que és un cas rar de deliri dissociatiu. Que el seu cervell s’ha inventat un passat. Que el millor és que ho accepti i segueixi endavant.
Comença a creure-s’ho. Potser, realment, està boig.
Fins que, una nit, veu un missatge en un fòrum d’Internet. Algú ha escrit:
"No trobo la Sagrera. Algú més ha perdut casa seva?"
El cor li batega amb força.
No està sol.