Palaus Rodants i Boscos Enrajolats
Una fulgurant figura, mai vista per ulls meus, que captivava amb colors grana i negre.
Cridava, cridava amb ànima daurada, com els detalls que el decoraven. Era la magnificència feta vagó.
Portes obertes finalment, una càlida lluentor acompanyava un home de blau. Feia un menut gest amb la gorra, una invitació al seu palau rodant. Cremava d’ànsies de pujar-hi.
Una ornamentació senzilla, no pas indigna. Tulipes vitrificades sobre meu, la greu veu del palau que traquetejava poderosament, gent de la més gran varietat parlant sobre les seves cuites, fumant cigarrets entre les pells marrons dels seients, era tota una visió delectant i acollidora.
No hi havia lloc per als meus mots. D’on era jo no hi havia palaus rodants, hi havia cabanes sobre troncs. D’on era jo no hi havia tulipes vitrificades, hi havia herbes pansides. D’on era jo no hi havia gent entusiasta, hi havia gent impertèrrita.
El palau s’aturà i obrí els seus tres accessos. Un rètol metàl·lic vermell anunciava la paraula “Diagonal”. Era massa xic per a comprendre aquell extravagant nom. Tot i això, en aquell lapse de temps, va entrar al palau un grup d’individus distingits, cridaven luxe per costats mil. Una nena d’aquell grup, polida i galana, va entaular conversa amb mi. Bé estàs aquí pel bitllet que t’ha aportat la moneda, o bé pel teu rostre encantador, em va dir. Vaig simpatitzar amb ella, i com que estava sol, ens vam passar minut rere minut parlant. Tota una meravella de trajecte.
Com si es tractés d’un planejat viatge, junts vam baixar del palau rodant, sempre acompanyats pels adults enriquits, als quals ella pertanyia. Sobre els meus lluents cabells hi havia un veritable bosc enrajolat, una volta blanca de magnífiques proporcions que aparentava ser la cúpula del món. Estava amb la boca closa. La nena em va mostrar tres andanes, decorades amb una propaganda detingudament acolorida. Ella mencionà que una et podia portar cap al major dels espectacles, mentre que l’altra era capaç de fer-te enviar un missatge cap a qui estimaves. La tercera, situada enmig del bosc enrajolat, era capaç de fer ambdues coses. Jo no entenia el que deia, encara estava processant tot el popurri d’emocions que sentia des de l’inici d’aquesta travessia.
Família era ben lluny, a les nostres terres, mentre jo era en aquesta metròpoli dins d’una freda, carregosa casa d’acollida per a infants. Res m’importava més en aquell instant que la meva nova amiga i el bell ambient d’aquell paradís sota rasant barceloní, que més impressió feia que els mateixos carrers.
La brisa exterior banyava els nostres caps després de pujar les escales de l’estació. A l’enorme passeig on eren protagonistes els edificis carregats d’arquitectura ben escollida, se situava una boca, clavada a terra, amb un cartell il·luminat on estava escrit “G Metro - Estación Aragón”.
Gran Metro de Barcelona. I tant, que n’era gran. Recordo amb nostàlgia el dia que el vaig conèixer, l’autèntic i innegable motor de Barcelona.
Ara tinc vuitanta anys, i aquella nena, ara dona meva, en té vuitanta-un, però aquells palaus rodants i aquells boscos enrajolats ara tenen un segle d’història. Un segle de transport, d’innovació, de cultura i de vivències.