Que tinguis molt bon dia
És dimecres, 30 d’octubre, i, com una peça més del teler que teixeix la societat, em trobo ja, un dia més, en el meu lloc de treball com a vigilant de seguretat al metro de Barcelona.
Mentre em poso l’uniforme, s’obre la porta del vestidor i apareix en López, un dels meus companys, que em saluda tot dient:
- Bon dia, Andreu! un altre dia a l’Inframón eh!
És increïble tot el que es pot percebre si obrim de bat a bat tots els nostres sentits. M’encanta convertir-me en el protagonista de La finestra indiscreta de Hitchcock i obervar tot el que passa al meu voltant.
Just en aquest instant, al vagó on em trobo, una panerola trumpista passa desapercebuda esquivant els peus dels passatgers fins que topa sobtadament amb una bossa negra de pell, deixada caure per una senyora amb els llavis repintats.
Al seu costat, una noia no aconsegueix retenir un fort esternut i llança, inintencionadament, un centenar de perdigons de saliva sobre la jaqueta d’un noi vestit de forma molt elegant.
A l’altre costat, un infant estira la jaqueta de la seva mare i li diu:
- Mama, tinc caca...Em sembla que ja treu el caparró!
I, enmig de tots aquests esdeveniments quotidians, la noia de cabells indomables, gairebé com cada dia entre la franja horària de les 8:20 i les 8:30 hores, baixa a la mateixa parada i, si la riuada de gent ho permet, em mira a través de la finestra mentre somriu, per dir-me sempre les mateixes paraules mentre el comboi arrenca de nou.
El dia transcorre sense cap fet destacable, més enllà de les detencions de dos carteristes, un dels quals, com si haguéssim anat junts a l’institut, quan m’ha vist m’ha dit:
- Ei la teva cara em sona!
I jo li he dit:
- I a mi la teva també em sona.
Un cop finalitzada la meva jornada laboral, ja de camí cap a casa, observo que, a la part del vagó on viatjo, hi ha unes 9 persones amb una característica en comú: totes estan absorbides per les pantalles dels seus telèfons mòbils. I penso: Que curiós, totes aquestes persones mirant les pantalles dels seus mòbils mentre algú altre observa unes altres pantalles per controlar el que succeeix al metro, i, alhora, algú altre controla aquest vigilant, i aquest algú és controlat per algú altre, fins que arribem a l’ull que tot ho veu o al Big Brother del qual ens parlava George Orwell, exactament com si es tractés d’una nina matrioixka russa, però a l’inversa, a poc a poc encaixada l’una sobre l’altra...
I em dic a mi mateix: Deixa de pensar ximpleries i torna a la realitat o et saltaràs la parada de baixada.
Finalment, arribo a casa, agafo una cervesa de la nevera i encenc el televisor. Les notícies informen que la DANA ha deixat de moment, 95 morts i que encara hi ha molts desapareguts, i en gran part, penso, a causa de la ineficiència d’uns mal polítics al poder. A més, la massacre per part del govern d’Israel continua sobre la Franja de Gaza, i la guerra d’Ucraïna persisteix, com una ferida oberta que no deixa de sagnar...
I entre tantes notícies d’aquest calibre tan devastador, reflexiono: El món sembla condemnat. Després de tot, potser l’Inframón no està tan malament. Sort que demà hi tornaré i podré continuar fent de fotògraf amb la cama enguixada. Vist el que he vist, ara mateix és l’entorn on em sento més segur.
Somric i prenc un glop de cervesa.
I, per cert, la noia dels cabells indomables es diu Ingrid i és la meva dona, i les paraules que em diu cada matí quan baixa del metro són:
- Que Tinguis Molt Bon dia.