Subterr’Any
La nit de Cap d’Any de 1924, Barcelona brillava amb una lluentor especial. Els carrers estaven plens de gent, amb les botigues il·luminades i els cafès plens de tertulians que acomiadaven l’any entre xocolata calenta i converses animades. Però per a la parella formada per en Joan i la Maria, aquella nit era encara més especial: celebrarien la festa de Cap d’Any d’una manera única, fent un viatge amb el nou metro de Barcelona, inaugurat just el dia anterior.
Havien sentit a parlar molt de l’anomenat “Gran Metro”, un prodigi de la modernitat que consistia en un tren que recorria la ciutat... sota terra! Aquest súmmum de la tecnologia permetia desplaçar-se evitant els embussos i la fredor de la nit hivernal. La línia Lesseps-Catalunya era l’orgull dels barcelonins, i en Joan, un home curiós i sempre fascinat pels nous avenços del progrés, no volia deixar escapar l’oportunitat de provar-la aquella mateixa nit, se sentia com un pioner, com un d’aquells bojos agosarats que havien volat en avió.
Així doncs, després de sopar amb la família i brindar amb una copa de cava, la parella es va abrigar bé i es va dirigir cap a l’estació de Lesseps, emocionats i un xic nerviosos per viure una experiència desconeguda. Quan van baixar les escales i van veure l’andana il·luminada, es van sentir transportats a un escenari cinematogràfic. Els cartells anunciaven el recorregut i les parets estaven recobertes de ceràmica brillant, fent que tot semblés encara més modern i impressionant.
Quan el tren va arribar, es van mirar amb un somriure i van pujar, buscant un lloc prop de la finestra per observar aquell món subterrani. El vagó no anava ple, però sí que hi havia altres persones que, com ells, aprofitaven l’última nit de l’any per provar el nou invent. Un senyor gran amb bigoti feia veure que llegia el diari però no parava de mirar de reüll per la finestra, una parella elegant comentava els detalls de la decoració i uns nens parlaven amb entusiasme de la velocitat supersònica a la que aniria el tren mentre els seus pares somreien.
A mesura que el tren es posava en marxa, en Joan i la Maria es van agafar les mans, emocionats. El suau balanceig del vagó i el so metàl·lic de les rodes sobre els rails els donaven una sensació de somni, com si estiguessin viatjant a una nova era. Els túnels foscos els envoltaven, però les estacions els oferien racons de llum i vida, amb els seus fanals i anuncis de les darreres novetats comercials.
Quan van arribar a l’estació de Catalunya, el rellotge marcava gairebé mitjanit. En Joan i la Maria se sentien com els exploradors que tornen d’una fita extraordinària. Van baixar del tren i es van encaminar cap a la sortida per arribar a la plaça. En sortir a l’aire lliure, van trobar-se envoltats d’una multitud que esperava el moment màgic. El so de les campanades va començar a ressonar i, amb cada toc, la parella es va menjar un gra de raïm, que feien xocar entre ells a mode de brindis.
Amb l’última campanada, Barcelona va esclatar en aplaudiments i abraçades. La Maria va fer-li un petó al Joan i, amb un somriure, li va dir:
—Aquest serà un gran any, i qui sap quines meravelles ens portarà el futur.
—Si el futur és com aquest “Gran Metro”, segur que serà espectacular! —va respondre en Joan, rient.
I així, entre les llums de la ciutat i l’esperança d’un nou any, la parella va iniciar el 1925 amb la il·lusió d’un viatge que tot just començava, com aquell primer trajecte sota terra que sempre recordarien com la seva nit més especial.