El fil de la vida
Surto emocionat de l'exposició del 150è aniversari de la inauguració del metro de Barcelona. Quin encert fer-la al saló oval del MNAC, molt a prop del pavelló que va acollir el Palau de Comunicacions i Transports del recinte de l'Exposició Universal del 1929, on fa 40 anys hi ha el museu del transport.
Un dels objectes que m'ha fet més gràcia veure han estat una pila de targetes T-mes, aquelles que el meu avi comprava cada dia 1 a la guixeta del metro d'Arc de Triomf amb la il·lusió d'esbrinar de quin color seria ja que anava canviant mes rere mes. Un color que acabaria ben esmorteït de tant anar amunt i avall cada dia: de casa a la feina, després cap a la universitat, al vespre a les reunions del cau...
Baixo els esglaons de l'estació MNAC, de la línia 2, vaig fins a l'estació de Passeig de Gràcia. Allí mateix, pel centenari, van recrear les andanes de l'any de la seva inauguració, el 1924. Els bancs, l'enrajolat, la cartelleria... va ser com si entressis a la màquina del temps.
Després de fer el transbord, finalment arribo a Joanic i just arribar al vestíbul principal passo pel racó on els meus avis, després de fer un berenar un dia entre setmana, es van fer el primer petó. Aquell dia els seus camins no se separarien, l’un cap a Maragall i l'altre cap a la Barceloneta, sinó que s'unirien 20 anys, fins que la passió es va anar evaporant, però l'amor i l'estima van durar per sempre. D'aquí neixen el meu pare i el meu tiet, l'un va tirar cap a l'aviació i l'altre va voler seguir els passos de l'avi.
I penso en la vida al metro i com aquest ha estat el fil conductor de la meva família.
El meu avi sempre em deia que li agradava molt conduir els trens amunt i avall gran part de la jornada. Però poder ajudar a la gent, al passatge, era el que li feia acabar el dia amb un somriure. "Et tractaran com tu tractis a la gent" em deia, i sovint tenia raó perquè quan vaig de viatge sempre recordo aquella guia d'un museu, l'agent del metro o el vigilant d'un monument que va ser molt amable tot deixant una bona petjada d'aquell indret gràcies a la seva ajuda i amabilitat en un moment concret. I això és el que recordes quan fas una ullada a les fotografies dels indrets que has visitat.
És aquest el record que volia deixar el meu avi a tothom qui necessités de la seva ajuda, efímera i puntual, sota terra, on el fil de les vies lliguen les vides de coneguts i desconeguts per sempre més.