Comiat a Barcelona
Jo caminava amb els ulls fixos a la boca del metro, posant un peu darrere de l’altre com un autòmat, fins que, dels milions de veus que podrien haver sonat darrere meu en aquell moment, va sonar l'única capaç d'aturar-me.
—Josep, espera!
Era el meu avi, estava accelerat i havia sortit de casa amb les sabatilles posades. Encara que la realitat és que només uns escassos metres separaven el meu pis de l’estació El Coll-La Teixonera. Em separava tan poc espai del meu destí, que la meva decisió de marxar semblava fràgil. Probablement per això va tenir l’atreviment de dir:
—No pots marxar ,Josep.
La família havia vingut aquell dia per fer el comiat tots junts a casa i ell no havia pronunciat paraula durant tota la tarda. D'ençà que sabia que marxava a Berlín les paraules amb les quals es dirigia a mi sempre anaven dotades d’una certa fredor; una fredor amb la qual deixava entreveure la seva disconformitat entre els sospirs. Però ara no hi havia sospirs, estava parlant alt i clar. Vaig aturar la maleta i me'l vaig quedar mirant.
—No pots fer-li això a l’àvia —va exclamar.
Això ja era el colofó, el xantatge emocional.
—L’àvia està contenta que marxi a buscar-me la vida a Kreuzberg, a exposar el meu art o a fer alguna cosa de qualitat amb el meu temps en general. La Júlia és allà i m’ha aconseguit un treball.
Vaig girar-me per continuar avançant, intentant donar per conclosa l’argumentació, esperant un gemec d’indignació per la seva part que tanqués aquella funció en la qual havíem pres l’estació de metro per teatre. Però en comptes d’això vaig rebre quelcom pel que no estava preparat; compassió.
—Saps què passa ,Josep, que vas marxar del Maresme per venir a viure amb mi i l'àvia a Barcelona perquè el poble t’estrenyia i volies volar, i ara que ets aquí estàs comptant els dies per tornar a marxar. Em preocupes, no sé cap on vas…
Vaig tornar a aturar-me, passant-me les mans per la cara. Vaig seure al banc que em quedava a prop i ell em va seguir, posant-se al meu costat.
—Mira avi, m’agradaria poder seure dalt de l'empedrat de la masia per preguntar-li a l’heura que quina és la clau per arrelar-se a un lloc. Poder estudiar la fórmula, aprendre-la… Però no puc. Jo no soc així.
Ell també es devia sorprendre que abaixés el to, perquè tot pensant em va dir:
—No ho sé, potser la joventut decidiu arrelar-vos per motius diferents dels quals van ser els nostres.
Em va mirar abans de dir:
—No només vols una família i un plat a taula, això volíem nosaltres quan vam venir aquí. Tu vols més, vols ensenyar el teu art i ser algú, explicar quelcom al món.
Va somriure abans de continuar dient:
—Encara me'n recordo del dia que vaig arribar amb la teva àvia a Barcelona. Eren els seixanta, vaig venir a treballar a la SEAT, a Zona Franca.
Va aixecar el cap per mirar l’estació.
—Recordo agafar el Gran Metro a Catalunya el dia que vam arribar. El vaig agafar amb una certa il·lusió, amb la sensació que hi havia una ciutat nova per nosaltres que esperàvem que fos diferent. També teníem por. Ens va caldre molt poc per quedar-nos i hem sigut molt feliços, però no puc esperar que per tu, seixanta anys després, el mateix continuï sent suficient.
Les llàgrimes se'm retenien a la vora dels ulls i ell em va abraçar.
Més tard, ja dins del metro, vaig seure davant de la finestra i en el meu reflex, em va semblar reconèixer la silueta del meu avi, assegut en el meu propi seient però de fusta. Ell arribant, jo marxant. En les meves maletes, somnis. En les seves, esperança.