Correus
El metro tremolava dins l’L4 com un pulmó agònic, exhalant cruels espasmes metàl·lics sota la llum freda dels fluorescents. Els passatgers, immersos en les seves converses, pensaments, pantalles i llibres, no semblaven advertir la presència de la vella. Estava asseguda en un seient gris, embolcallada en robes antigues d’un color blau verdós que xuclava la claror com un oceà sense fons.
El seu rostre es podria qualificar d’absurd: un esbós mal executat, una màscara grotesca, esgrogueïda pel temps, o bé l’obra d’un escultor cec. Cap altra causa podria justificar els seus ulls minúsculs, com dues llàgrimes de quitrà, ni l’esquerda profunda i desigual que eren els seus llavis. La pell, més que de persona, semblava l’escorça d’un arbre centenari.
Quan s’aixecà, sostenint-se amb dificultat en la barra de ferro, el tren sencer va trontollar. Pel so que se sentia, semblava que les vies estiguessin, de sobte, oxidades, i els llums dels túnels es tornaren cada cop més tènues. Una afònica veu gravada anuncià pels altaveus, entre interferències, una parada errònia, que no apareixia a cap dels mapes de la línia: «Correus».
Hi va haver riures neguitosos entre turistes i locals; d’altres van sospirar, indignats per totes aquelles incidències tècniques. Rere les finestres, grafitejades amb noms i paraules incomprensibles, començà a aparèixer davant dels ulls dels passatgers un espai irreal, humit i molt més antic que tots els allà presents –tret, potser, de la vella vestida de blau. La llum era malsana, moribunda, i les rajoles ennegrides pel temps formaven columnes i espais buits on hi devia d’haver hagut bancs temps enrere.
Les portes es van obrir lentament, agonitzant, i més enllà del seu llindar es podien observar encara cartells mutilats que anunciaven espectacles i candidats electorals grotescament deformats pel lent degoteig que queia del sostre: l’eco d’un món oblidat que encara s’arrossegava sota la pell de la ciutat, suspès en algun punt entre les seves artèries subterrànies. A l’andana, un bassal d’aigua estancada reflectia una lluna que no existia.
La vella, aleshores, va baixar els esglaons del vagó, amb cura de no caure. El seu vestit onejava amb una gravetat desconeguda, com si l’aire es tornés més dens al seu voltant. Tothom la va seguir amb la mirada, sense fer res. La van veure allunyar-se, passejant lentament cap a les escales de la sortida, i el metro va deixar anar un sospir rovellat.
Abans que les portes es tanquessin, un vent fred es va filtrar cap a l’interior. La vella es va girar un instant, com si també l’hagués sentit, i es va abraçar el seu cos atrofiat, per sobre del vestit blau, per tal d’escalfar-se. Els seus ulls de quitrà es van clavar en els viatgers i, sota l’escrutini d’aquella mirada impossible, van anar abaixant el cap un a un.
Quan fins i tot els nadons i els gossos van haver cedit, impotents, davant la confusió, i van apartar la vista per tal de no veure més temps allò que no podien comprendre, el metro va fer un últim plany i va deixar enrere la parada de Correus. Els llums van tornar a funcionar, l’òxid de les vies va semblar desaparèixer i la veu del vagó va anunciar, sorprenentment inalterada: «Pròxima estació: Jaume I».