Dia plujós
Era un dia plujós. No era ni molt menys un diluvi, però sí prou per ser un d’aquells dies que causen que una ciutat mediterrània com Barcelona col·lapsi, i la gent canviï totes les seves rutines i en especial, el seu humor. Ell anava una mica perdut, tot just sortia de la feina, i tot i dur paraigua i acostumar a tornar a casa a peu (pensava que aquella mitja hora de trajecte com a vianant ja era suficient per mantenir-se en forma) va agafar el metro. Solia estressar-se quan el metro anava ple, com festes majors, dissabtes nit o justament, dies de pluja, però va decidir tirar pel dret i assumir aquella incomoditat.
Va baixar les escales escurant els segons per tancar el paraigua fins a l’últim instant abans de creuar l’ombrall de l’estació, en una espècie de joc infantil. Va passar la barrera i va anar baixant les escales fins a adonar-se que l'estació estava completament buida. El seu primer pensament va ser que era el seu dia de sort mentre arribava al centre de l’andana, però va acabar concloent que possiblement era ell qui no havia vist algun cartell o informació, una dada que clarament avises que el metro en aquella andana estava fora de servei, com podia estar buida sinó a les sis d’un dijous plujós aquella parada? Va mirar al monitor que marca el temps pel següent metro i va veure que la indicació era clara: esperant nova informació. Avergonyit es va decidir a avançar cap a la sortida, va adonar-se, però, que per molt que caminava no avançava. Podia fer metres i metres, fins i tot córrer, però l’entrada semblava allunyar-se com l’horitzó, fins que exhaurit, recolzant-se amb les mans sobre els seus genolls va plantejar-se intentar una fugida a través de les vies aprofitant la falta de circulació dels metros, però la visió del cartell del risc de mort va fer que defallís de la seva idea, fins i tot en situacions paranormals era de caràcter voluble. En aquell moment, rendit, va deixar volar la seva ment, i mil absurdes idees van recórrer el seu cap com fotogrames d’una antiga pel·lícula. Podia ser aquell fenomen paranormal, la maledicció d’uns obrers morts i enterrats sota aquelles vies? Una espècie de portal espacial en virtut de l'efemèride del centenari del metro? Què passaria a partir d’ara? Apareixeria un metro antropomòrfic que el duria per un viatge espiritual d’autodescobriment? Podria sortir a la fi, però apareixeria en plena Barcelona del 1925? Es quedaria a perpetuïtat en aquell petit espai alimentant-se de les restes del tàper de macarrons que tenia per dinar? Així va anar cobrint el temps, absort, tant que no va veure el metro fent la seva entrada. En veure’l va sentir entre emoció i por, es compliria algun dels escenaris fugaçment plantejats en el seu cap o seria encara més confús? Però en obrir-se les portes simplement la gent va sortir del metro amb total normalitat, omplint-se novament l’andana d’oficinistes deprimits i guiris mig perduts. Ell, incrèdul, va pujar al vagó esperant encara la successió d’un escenari incert, però en tancar les portes i veure l’ordinària situació del vagó va anar desencantant-se, i va començar a sentir-se cobert amb una sensació desagradable, pensant que acabava de patir el fenomen paranormal més insípid de la història. Quina classe de vida vivia que fins i tot els fets surrealistes resultaven avorrits? De tot plegat només havia extret una suor que ara impregnava el vagó i feia que el miressin malament. Va arribar a la seva parada i va continuar amb la seva vida, no quedava més remei.