L' últim vagó
La nit de Sant Joan, quan Barcelona bullia de foc i petards, l’Arnau baixava les escales de l’estació d’Universitat. La festa amb els amics havia estat intensa, i ara només volia arribar a casa. El rellotge marcava les 2:45 h. Segons els horaris, el darrer metro ja havia passat, però en arribar a l’andana, un tren es va aturar davant seu.
Les portes es van obrir amb un xiscle metàl·lic. A dins, els vagons eren gairebé buits. Un home d’edat indefinida llegia un diari groguenc, una dona vestida d’època mirava per la finestra, i un noi amb auriculars estava absort en el mòbil. L’Arnau va seure i es va deixar portar pel suau balanceig.
Quan la megafonia va anunciar la següent parada, l’Arnau es va sorprendre: Gaudí. Aquella estació estava tancada des dels anys 60, un projecte inacabable que mai havia entrat en funcionament. Confós, es va aixecar i es va acostar a la porta, però ningú més semblava sorprès.
El tren es va aturar, i per les finestres es veia una andana polsegosa, il·luminada per fluorescents tremolosos. De sobte, la dona d’època es va girar cap a ell i li va parlar amb veu greu:
—No hauries d’haver pujat a aquest tren.
L’Arnau va sentir un calfred a l’espinada.
—Per què? Què passa? —va preguntar, mirant al seu voltant.
L’home amb el diari el va abaixar, i l’Arnau va notar que les notícies parlaven de successos d’altres èpoques: la Guerra Civil, la inauguració del metro l’any 1924, la gran apagada del 1987.
—Aquest és el tren de les ànimes perdudes —va dir l’home—. Cada any, la nit de Sant Joan, fa un sol trajecte. Carrega aquells que han perdut alguna cosa en aquest metro… o aquells que no han sabut sortir-ne mai.
L’Arnau va sentir un nus a l’estómac. Recordava històries sobre gent que havia desaparegut als túnels, rumors de treballadors que havien quedat atrapats sota terra, accidents mai explicats per TMB.
—Jo… Només vull tornar a casa —va dir amb un fil de veu.
La dona va somriure amb compassió.
—Encara tens temps. Però només hi ha una manera de sortir d’aquí: has de recordar què vas perdre en aquest metro.
L’Arnau es va esquinçar el cervell. No havia perdut res… O sí? I de sobte, va veure-ho clar: anys enrere, en aquella mateixa línia, havia vist una noia llegint el mateix llibre que ell. Es van creuar una mirada, un somriure tímid… Però ell mai es va atrevir a parlar-li.
—Vaig perdre una oportunitat —va murmurar.
La dona va assentir.
—L’has de recuperar.
El metro es va sacsejar, la llum va parpellejar i, de sobte, l’Arnau es va trobar sol en un vagó convencional. El tren era aturat a la seva parada, i l’únic so era la megafonia habitual:
—Correspondència amb línies L1 i L3.
Va sortir a l’andana, desconcertat, amb el cor bategant a mil. Quan va pujar les escales, va topar amb una noia que llegia un llibre idèntic al que recordava. Va somriure i, aquest cop, no va deixar escapar l’oportunitat.
El metro de Barcelona té molts túnels ocults, estacions fantasma… i, potser, una línia que només apareix quan més ho necessites.