L'últim trajecte
D’un salt, puja al metro just abans que es tanquin les portes. Diagonal. El vagó està ple com un ou. Dona una ullada ràpida al mòbil. Les set. Fa per treure’s l’abric, però s’hi repensa: per dues parades. Es desa el telèfon a la butxaca i s’agafa a la barra. Tothom està exultant. Una bossa amenaça d’esquinçar-se atapeïda de regals; i alguns, sostenen visiblement orgullosos reeixits gotims de raïm, comprats a preu d’or, per a demà a la nit. Algú l’empeny per darrere. “Ay, perdona niña”. Ella somriu d’esma i s’enganxa més a la barra. Aleshores, en girar el cap per comprovar que ningú més vol passar, el veu. L’ànima li fuig del cos. Entretanca els ulls per fixar-s’hi millor, però un noi altíssim li fa perdre el contacte visual. Sacseja el cap, incrèdula. No pot ser. Una parada. S’escarrassa per obrir-se pas cap a l’últim vagó, però l’alta densitat de passatgers la fa estancar de seguida. Estira el coll esquivant caps, en un intent desesperat per confirmar el que li ha semblat veure. Catalunya. Una lleu frenada i desembarca. Els ulls li salten de closca en closca. Ni rastre. Potser només s’ho ha imaginat. Però no, girant a l’esquerra, entrant al passadís que duu a la línia vermella el torna a distingir. El caminar inconfusible, l’abric de pana massa apedaçat. Es disposa a córrer quan un bloc de carn blanca i flonja li ho impedeix. “Excuse me, Goudi Park?”. “Ehm, no, sorry” se’n desempallega. Una lleugeresa freda l’envaeix mentre continua esquivant esculls humans en aquella andana massa estreta. L’enllaç se li fa etern. Per un moment fugaç se sent absurda i infantil: què es creu que empaita exactament? Però decideix no jutjar-se, seguir el seu instint, i en cinc gambades arriba a la bifurcació. Hospital de Bellvitge o Fondo? Amb el cor martellejant-li el pit tanca fort els ulls per mirar-se a dins. I de cop, nota com el sabor inconfusible del pa amb vi i sucre l’omple tota de records, i arrenca a córrer cap a Bellvitge. Desalenada puja els graons de tres en tres i es planta a l’andana de l’L1 panteixant. Un cop més arriba en l’instant precís de tancament de portes. Recorre l’espai rabent llançant llambregades urgents a tort i a dret. Res. No hi és. No-hi-és! Pip-pip-pip. Esgotada, s’asseu al banc de marbre sentint-se ridícula, i s’adona que a un noi que ha entrat in extremis li ha quedat atrapada la motxilla a fora. Entre un parell aconsegueixen alliberar-lo i, agraït, els fa reverències alhora que es disculpa amb un home gran a qui quasi tira a terra. Els ulls se li esbatanen. Corpresa s’aixeca a càmera lenta i, travessada per l’impossible, reconeix aquell avi que, somrient-li amb tendresa, desapareix definitivament en la foscor més absoluta. Una ràfega d’aire li fa voleiar els cabells, i allà palplantada sent com tot es desfà, la realitat deixa de ser tangible i el seu voltant es dissol com sucre en llet calenta. Encara té la mirada perduda quan s’escolta: “Celebra el centenari del metro amb TMB”. I aleshores ho entén. Hi cau. S’ho creu. Sense poder-se controlar, comença a riure i a plorar a la vegada. “Saps que vaig néixer el mateix dia que el metro?” Com se n’ha pogut oblidar! “I sabies que les de l’estació d’Espanya són les voltes soterrades més altes del món?”. Vint-i-sis metres! Sanglota. Després d’haver marxat durant la pandèmia, sol i sense poder-se acomiadar, avui havia volgut retrobar-la un cop més al seu estimat Gran Metropolità. Per dir-li adeu, per tornar-li un bri d’aquell escalf que tant enyorava i per fer junts l’últim trajecte.