L’últim seient lliure
Metro de Barcelona.
8:07am.
L’aire és dens, carregat d’un aroma de cafè, perfum barat i la impaciència de centenars de passatgers. En Marc entra al vagó i, contra tot pronòstic, el veu: l’últim seient lliure.
Els seus ulls s’il·luminen. És un d’aquells miracles que només es donen una vegada cada mil trajectes. Els seus músculs es tensen, preparant-se per a la conquesta. Però quan fa el primer pas cap a la seva destinació, s’adona d’un detall inquietant: no està sol en la seva missió.
El duel silenciós
Tres adversaris han detectat el mateix objectiu:
- Un executiu amb ulleres de pasta, que ajusta el nus de la seva corbata amb un moviment nerviós mentre calcula la trajectòria òptima.
- Una estudiant carregada amb una motxilla gegant, que comença a apropar-se dissimuladament, fent veure que llegeix un llibre però avançant lentament.
- Un home d’uns cinquanta anys amb diari sota el braç, que es col·loca estratègicament a prop per bloquejar qualsevol atac sorpresa.
Tots quatre es miren. No hi ha paraules, només mirades plenes de desconfiança. El metro es converteix en un tauler d’escacs humà.
Estratègies de guerra
L’executiu prova la tàctica del "fals desinterès": mira el mòbil, fent veure que no està atent. Però quan ningú es mou, es recol·loca subtilment.
La noia amb la motxilla intenta l’estratègia del "desordre estudiantil": col·loca la seva bossa al seient com si fos seu. Un moviment arriscat, però massa agressiu. Els altres la miren amb menyspreu.
El senyor del diari ho intenta amb la tècnica clàssica: la invasió territorial. Apropa un genoll al seient, marcant el seu domini. Però en Marc no està disposat a rendir-se. Es mou decidit, però en aquell precís instant, una presència es manifesta darrere d’ells.
L’àvia de ferro
1,50 m d’alçada. Cabells blancs impecables. Un carro de la compra que fa de mur defensiu. L’àvia ha arribat.
Els quatre guerrers se la miren amb respecte i temor. Ella no diu res, només llança una mirada carregada d’experiència i autoritat. És una mirada que ha superat dècades de trajectes en metro, de cues a la peixateria i de baralles per l’últim paquet de galetes en oferta.
En Marc sap que és el final. Ella ha guanyat. Sense oposició, l’àvia s’asseu lentament, amb la tranquil·litat de qui ha vençut mil batalles.
L’executiu es guarda el mòbil, la noia recull la motxilla i el senyor del diari es fa enrere. El metro segueix el seu trajecte.
I en Marc, dret, accepta la seva derrota amb dignitat. Al cap i a la fi, en aquest món salvatge del transport públic, només sobreviuen els més forts.