L’últim trajecte
El sotragueig de les vies del metre ressona cada vegada més fort a mesura que m'enfonso en el xoc de saber que la meva insatisfactòria vida té un final determinat. La freda por m'abraça i asfixia. Els meus ulls, ja parcialment cecs, entrelluquen una mà envellida i delicada oferint-me quelcom i llisquen fins a poder veure a la seva propietària. "Se't veu pàl·lida, carinyo... a la meva filla també li sol passar, i és per això que sempre porto caramel·lets". Les seves paraules m'arrenquen de cop del tràngol mentre inhalo aire abruptament. Pensava que estava sola, desorientada, aparto la mirada per uns instants. Prous per a fixar-me en totes les diferents persones que hi ha al meu voltant, amb els seus propis problemes, propis plaers i diferents destins... La curiositat rugeix en el meu interior per primera vegada, voldria conèixer a cadascuna d'aquestes persones. Fins ara, només m'havia centrat a existir, no a viure.
Dirigeixo una nova mirada càlida cap a l'anciana per a acceptar el caramel "Moltes gràcies, i com es troba la seva filla?" Somric, amb la intenció de no deixar de fer-ho fins al final del meu trajecte.
Cada persona és un món, com m'hagués agradat saber-ho abans!