L’Engany de la Línia 8
Barcelona té vuit línies de metro, o almenys això és el que sempre havia pensat en Biel. Fins aquell dia.
Aquella tarda, en Biel va baixar corrents les escales de Plaça Espanya, intentant no perdre el tren. Però quan va mirar el mapa electrònic de l’estació, una cosa no quadrava. Hi havia una línia que no havia vist mai: l'L8, marcada en groc i negre.
“No pot ser”, va murmurar. La línia 8 era dels FGC, no del metro. Però allà estava. Hospital de la Lluna, Carrer dels Oblidats, Final de Via.
Sense pensar-ho gaire, va seguir les indicacions i va trobar un accés vell i oxidat. I, sorprenentment, la validació del seu bitllet va obrir les portes.
El tren va arribar. Era antic, amb seients de fusta desgastada i llums que tremolaven. Va pujar i es va asseure. Al seu voltant, la gent tenia un aspecte estrany: roba antiga, cabells lluents com si fossin de cera. Una dona llegia un diari groguenc on el titular de portada deia: “Barcelona inaugura el metro, 1924”.
Va mirar per la finestra, inquiet. No reconeixia res. Els túnels eren amples i les parets estaven cobertes de cartells que anunciaven espectacles que havien acabat feia dècades.
Va intentar demanar ajuda, però ningú semblava sentir-lo. Va treure el mòbil... sense senyal.
La megafonia va grinyolar:
—Pròxima parada: Final de Via.
El metro va frenar en sec. Les portes es van obrir i, a fora, només hi havia un túnel fosc, il·luminat per llums de gas. Un home amb uniforme de revisor dels anys vint va aparèixer a l’entrada.
—Última parada, senyor. Ha arribat massa lluny.
En Biel va voler respondre, però de sobte tot es va enfosquir.
Quan es va despertar, estava assegut en un banc de Plaça Espanya. El metro sonava normal, la gent passava amb pressa. Però a la seva mà encara hi tenia un bitllet, vell i esgrogueït, que deia: Línia 8 – Només anada.