EL REFUGI DELS SOMNIS
Columnes de ferro, rajoles blanques que il·luminaven les estacions per induir-nos a la calma ja que -després de baixar les escales- semblava que ens endinsàvem a la gola d’un llop: segur que no ens devoraria? Orgull de ser dels pioners en aquest nou transport urbà que ara gaudia Barcelona i tornava a presentar-la como una de les ciutats més cosmopolites d’Europa i d’USA. Però també dubtes de si el concepte de transport sota terra era totalment segur. El rostre dels seus usuaris reflectien diverses emocions, si no eren coneguts, s’esquivaven les mirades i més d’un aprofitava el trajecte per endinsar-se en les seves cabories o en els seus somnis.
Quan vaig descubrir aquell monstre d’acer i de fusta amb un soroll ensordidor, em vaig espantar, ben cert. Però quan vaig pujar-hi, se’m va passar: en un moment et transportava d’un lloc a un altre. Anava més de pressa que el tramvia o ho semblava, ja que feia menys parades. Jo era feliç perquè arribava a la ferreteria Bolivar i els dies erens atrafegat però amables. I s’hi aprenien moltes coses, com que el posat d’una persona et deia si seria afectuosa o no.
També es podien descobrir mirades que es trobaven amb d’altres mirades, mentre el mig somriure amagat parlava de goig, de ganes de parlar i de continuar la conversa amb les mans, mentre el cor s’entretallava amb la Mercè… però aquesta história no va poder ser perquè la guerra, aquella maleïda guerra, va trencar-la.
Quan arribaven els bombardejos, les sirenes avisaven i sortiem en tromba cap al metro. Baixavem les escales sense fixar-nos on posavem els peus perquè només pensavem en refugiar-nos i salvar-nos. Les bombes queien i queien. Algunes persones es mossegaven la má per no xisclar, d’altres ploraven en silenci, d’altres bebien en secret, per calmar els nervis que els traïen. Alguns nadons somiquejaven amarats per l’abraçada de mares o germanes que els transmitien força i consol del cor encara que no poguessin protegir-los la vida,
Diverses vegades havia mirat per si veia la Mercè. Amb les poques llums, els mistos minsos, no era fácil reconèixer qui era qui, encara que ella era inoblidable i podría dibuixar el seu rostre amb els ulls tancats… No, no la vaig veure cap dia i m’adormia pensant en trobar-la en somnis amb el seu somriure que omplenava tota una habitació i una mirada que donava il·lusió i esperança. Però fins i tot el somni es convertia en un son pla on cap escletxa de llum hi entrava.
Va acabar la guerra, els dies semblaven anys i els anys, dècades senceres. La vida a Bolivar es va reprendre, però ella no hi va tornar. La vaig esperar sense esperança: va aconseguir exiliar-se a França -em van dir- i mai més vam coincidir.
El metro semblava l’únic que era sòlid. S’expandien les línies, foradant una ciutat que estava preparada per superar el passat encara que no pogués tancar totes les ferides. I continuàvem agafant-lo, complint una mètrica d’ordre que potser donava direcció al cada dia quan, cor endins, l’ordre no existía.
Cada vegada erem més el qui agafàvem el metro i cada cop hi havia més màquines, més estacions, més línies i més quilometres. “Tal vegada aquest metro farà 100 anys algun dia”, va comentar un senyor que duia una cama de fusta. Bé, segur que jo no ho veuré perquè la meva vida já està arribant a la seva fi. Sé que és curta, sobretot comparada amb la dels humans… Com amb la dels humans? Ahhhhhh… és que no us ho dit al principi, no sóc una persona, sóc un gos.