Un no lloc ple de vida
En aquell precís instant el Pep s’adonà que aquell viatge en metro que cobria el trajecte fins a casa seva era diferent, molt diferent. Tot i això, en Pep no va poder ni imaginar-se el punt d’inflexió que aquest arribaria a tenir dins la seva vida. De cop i volta en Pep va sentir que s’evadia completament i, alhora, començava a interessar-se per aquelles persones que no paraven d’observar-lo. Aquelles persones que, per a en Pep, a simple vista, eren insignificants van començar a despertar dins seu la intriga de com eren les seves vides, les seves inquietuds, les seves pors, els seus somnis, els seus pensaments. Era una sensació que no desapareixia i, el neguit permanent que aquestes preguntes sense resposta provocaven dins seu no el deixava viure.
El metro va estacionar-se a Urgell, no arrancava. Una crispació generalitzada va apoderar-se de la multitud, menys d’en Pep, que seguia reflexiu assegut al seu seient que amb tanta vergonya havia protegit. Es van obrir les portes, aquell home gras i suat abandonà el vagó. Tot d’una riuada de gent començà a entrar per la porta, cosa que va fer que en Pep se sentís desconcertat. Una gran allau d’imatges, la majoria sense sentit, envaïren, sense previ avís, tota la seva imaginació. Imatges de famílies senceres, que mantenien discussions, imatges d’empresaris asseguts a la seva oficina, avorrits, cansats de la seva vida, totalment monòtona i sense al·licients per poder-la suportar. Però, a en Pep el va sobtar la imatge d’un home gras i suat, la imatge d’un home, assegut al metro, una imatge molt semblant a la d’aquell individu que, prèviament, a Urgell, havia abandonat el metro. Aquesta imatge era, si més no, menys borrosa que totes les altres. Però, de cop i volta, quan va arrencar el tren, aquella visió de l’home gras assegut al metro es va esvair, va desaparèixer. En Pep, encara en semi estat de xoc, no sabia com reaccionar. Va arribar a Sagrada Família, on el seu viatge en metro finalitzava. Completament atònit va dirigir-se a casa seva. Feia molt fred aquella nit, era una nit d’aquelles que et surt baf de la boca sense voler. A en Pep el fred no l’entusiasmava massa i és per això que estava esperant amb gran il·lusió el moment d’arribar a casa. Durant el trajecte, a peu, evidentment, en Pep no podia treure’s del cap el que havia succeït dins del vagó. Per què?, que havia passat?, qui era aquell home gras i suat?
CAPÍTOL 2
- Molt bé, Pep. I ara com et sents?
- Doncs realment no ho sé. Segueixo intrigat per tot el que va passar allà dins, no entenc res.
- Pep, segur que no t’ho hauràs imaginat? Pensa que tornaves d’entrenament i, vulguis o no, el cansament passa factura.
- Si et dic que això és el que em va passar és que va passar. Per què sempre em qüestiones el que et dic? És que els meus pares et paguen per dur-me la contrària? Sincerament n’estic fart, i si no m’has de creure digues-m’ho obertament, n’estic fart que maquillis les coses, fart, m’entens!?
- Pep, si us plau, no et posis així. Tenint en compte tot el que m’has explicat crec que és totalment comprensible la meva postura.
- No confies en mi?
- Sí.
- I llavors per què qüestiones la meva paraula?
- Fem una cosa, Pep, avui ho deixem aquí, ens veiem la setmana vinent, d’acord?
- Com sempre. Moltes gràcies.
(Aquest és l'inici d'una novel·la de realisme psicològic ambientada al metro on els viatges que hi fa el protagonista són un recurs, un espai reflex, que ajuda a desenvolupar la seva evolució psicològica del seu viatge interior.)