Dos cors i un metro
Com cada dia, agafo el metro. Línia blava fins a Sagrada Família. Un trajecte tranquil. Observo la gent. La majoria porta auriculars, ningú mira ningú. Passa el venedor ambulant que explica, amb veu cansada, que no té feina i que ven xupa-xups per alimentar els seus fills. Una mare revisa el telèfon mentre el seu nadó de sis mesos fa “pucheros”. Un dia se li farà gran, i potser ni se n'haurà adonat.
Baixo a Sagrada Família. Com sempre, plena de turistes. S’amunteguen a les portes, badant. I de sobte, entre la multitud, reconec una cara. És ella? La Maria. La crido per sobre el soroll de la gent. Es gira i em mira. Els seus ulls blaus, aquell blau tan intens. Fa cara de sorpresa. —Marc? El cor em fa un salt. Fa vint anys que no ens veiem. Els seus cabells mig llisos, mig ondulats, li cauen suaument sobre les espatlles. Ja no porta serrell. Se m’acosta i somriu. Em fa dos petons i... Què li dic després de tant temps? Que sovint penso en ella? Que em pregunto com li deu anar la vida? O que estic casat, que tinc dos fills i un gos? Em pregunta com em va la vida i li dic que força bé. Li parlo de la feina i dels horaris. No vull parlar de mi. Vull saber d’ella. Ha aconseguit els somnis de fa vint anys?
Mira el rellotge i em clava la mirada. No em miris així. No em miris així, que m’explota el cap. Somriu i em proposa sortir, prendre una birra. O el que vulgui, que no sap què bec ara. I aquest somriure... que no ha canviat.
Penso en la meva família, en l’hora del bany, el sopar... I li dic que en un altre moment, que tinc pressa.
I el meu cor es torna a trencar.
Sento els ulls humits. No sé si se n’adona. Somriu tímidament.
—Jo també tinc pressa —diu. I marxa. Deixa un buit allà on era. Em quedo sense alè. La meva ànima corre darrere seu mentre baixa les escales, els meus peus es queden quiets, clavats al paviment. No em moc. I desapareix de la vista.
Maria
Surto d’un metro i vaig a buscar-ne un altre per anar a Tetuan. Massa gent, tantes nacionalitats, tants cotxes. Camino capficada en el que m’acaben de dir al Clínic. El diagnòstic del meu pare no pinta gens bé. He planificat el trajecte: línia blava, línia lila.
M’he oblidat els auriculars. Quina ràbia. Hauria estat bé escoltar música per relaxar la ment. Sento que algú em crida.
—Maria?
Em giro i em sorprèn una cara coneguda. És en Marc?
—Ep, hola —li dic, tímidament.
Una fuetada a la panxa. Li pregunto com li va la vida. I m’explica amb entusiasme la feina, que s’ha casat, que té fills. I em sento tan trista. Per la meva soledat. Perquè el vaig estimar.
L’escolto amb atenció mentre l’observo. Sota els cabells, ara amb alguna cana, s’endevina aquell to fosc de sempre. Miro el rellotge, fent veure que tinc pressa, com si algú m’esperés a casa. I, com qui no hi dona importància, li proposo sortir del metro i fer una birra. Em mira. I en aquell instant, torno a ser jove.
Somric per fora i per dins.
Però diu que no. Que en un altre moment. Que té pressa. I el meu somriure es desfà. M’agradaria que la terra m’empassés.
—Jo també tinc pressa —menteixo.
Li dic adeu. I me’n vaig.
Penso que potser no el tornaré a veure fins d’aquí vint anys. I m’envaeix una tristesa infinita. Voldria girar-me i fer-li una última abraçada. Però segueixo caminant cap al metro. No em giro. Els ulls se m’humitegen.
Camino. Agafo aire. Agafo el metro. I m’allunyo d’ell un altre cop.