Somni del 24.
El 1924 van tenir lloc els diàlegs entre Arturo Díaz y Julián Domínguez. Eren les 4:03. Quedaven dues hores per acabar el torn als túnels de la Gran Via, entre els carrers de Villarroel i Casanova. El rostre d´Arturo es mantenia pàl·lid i hieràtic. Només pensava en l´actitud de Domínguez, a qui deien: el boig.
“Jo aquí no em fico” havien estat les seves paraules respecte al túnel. Julián tenia un ritme irresolut i tremolós arrel de l'alcohol i quan s'encoleritzava li apareixia un cel estrellat de saliva a la barba. Només criticava el Marroc i Espanya. En una discussió havia enderrocat en Juan, el més violent de l'obra, amb una actitud rígida i militar.
Arturo Díaz finalitzava cada torn sense distingir la llum ni l'espai i amb un sever dolor general que aplacava amb beguda, tabac i altres substàncies. La Lucía, la seva dona, no feia soroll davant seu. D'altra banda, la seva filla, tot i ser la llum i el cor de Díaz, ja el mirava amb menyspreu.
Com talps, trevallaven envoltats per l'aigua del clavegueram i l'olor d'excrement i orina perforava el cervell d'Arturo, donant-li ganes de vomitar la poca cosa que podia tenir a dins.
De sobte Díaz es va descobrir a si mateix a l´exterior, havent deixat el seu lloc de treball. Domínguez estava assegut a l´entrada del túnel.
A aquella mateixa hora, Antoni Suárez, inversor que portava sumit en el projecte del Metro de Barcelona des dels seus inicis més tendres, tombat, mirava el blanc sostre de la seva habitació.
–¿Por qué estás aquí? –va preguntar Arturo al boig.
Domínguez llençà el cigar a la terra i va meditar uns instants.
–Por una pesadilla –va respondre.
–¿Cuál?
–D'on ets? –va preguntar en la seva llengua.
–¿A ti qué te importa?
Arturo havia abandonat Badajoz amb sang a les ungles i un futur a les milícies del POUM –del qual encara no en sabia res–, buscant millor fortuna amb la seva família en la construcció del Transversal del Metropolità. El seu pare, linxador de Castilblanco, havia mort als camps i no va conèixer la seva mare. Es va presentar en tren el 1922, als quaranta-tres anys, brut, amb la jaqueta esquinçads i una boina herència del seu oncle. Les costelles se li marcaven al cos com espines de peix. Vivien als residus del Poble Nou i l´única persona que havia conegut el seu nom complet –o que s'havia vist obligada a recordar-ho–, a part de Lucía, havia estat una prostituta de Badajoz trobada sobre un bassal de sang.
Domínguez va deixar sortir l'aire del tòrax molt lentament.
–Cada nit circumnavego Barcelona. Per uns instants les formes del meu cap encaixen i és en aquest moment que aspiro a oblidar –es va aturar per agafar aire– i admirar la meva feina.
–¿Eso es una pesadilla?
–Ara sí.
–¿Por qué?
–Perquè avui no he somiat amb això.
Arturo li va estendre una altra cigarreta però Domínguez se'l va rebutjar. Arturo es va girar per observar els túnels.
Després d'aquell dia es traslladarien a Torrassa, Lucía moriria de tifus i Arturo es quedaria sol. Mai no va pensar ni tan sols en la inauguració que va tenir lloc dos anys després d'aquell 12 d'abril, un dijous que Antoni Suárez si que va presenciar. L´inversor moriria als noranta-cinc anys, dormint.
Tot i això –i tota la resta–, en aquell breu instant, abans de perdre-ho tot i que els murs laterals de la volta cedissin, Arturo es va descobrir somrient i orgullós. Li agradava la tasca que havien fet els seus companys i el somni d'aquell boig.