De Barcelona a casa
Un diumenge qualsevol del mes de desembre, la Isolina passeja pel seu barri, aquell que l'ha acollida. Ella va venir des de Galícia, Ourense, als seus 18 anys. Ja feia uns quants anys des de llavors. Es va casar amb en Jaume, un jove català ben trempat. Ella recent arribada i ell, que sempre es dirigia en català. Ell: Balles? Ella li diu: Qué dices, no te entiendo. I ell li repeteix de nou en català. Jo l'hauria "engegat a fregir espàrrecs" , el meu avi. L'amor és tan gran que no té fronteres ni llengua.
40 anys que ell no hi és. Quasi mitja dècada, tres fills i 6 nets.
Ell taxista i ella servia a les cases, cuinant. En Jaume la portava en el seu taxi com una reina, estil "Passejant Miss Daisy".
Però quan arribava el dia de festa d'en Jaume, agafaven el metro i ells dos se n'anaven al centre de Barcelona. A la Isolina li encantava anar en metro, ella que venia de poble, de San Pedro de Pena, s'ho passava genial. Com si estrenés cada dia sabates noves. Es fixava en el calçat, la vestimenta, els complements dels que també viatjaven com ells. La mirada, els gestos. Hi havia nens rient. Persones ensimismades mirant les parets dels túnels. I el meu avi, en Jaume, se la mirava enamorat, amb aquells ulls que diuen, aquest viatge durarà tota la vida. Ell es sentia lliure, sense clàxons ni crits.
Ara ella, amb 94 anys, passeja pel seu barri, sense res a les mans, amb una certa tristor i enyorança dels dies passats i viscuts. També una mica cansada i amb cert pes a les espatlles. Un pes inusual, que se li fa estrany i conegut en certa manera. Voldria tornar a casa, tornar a la seva terra, enredar-se i pujar pels arbres. Olorar la terra humida i ballar sota la pluja sense que ningú li recordés que té 94 anys i ja no se li permet. Se li ha prohibit ser lliure, per si...
La Isolina es valenta, se sent valenta, per una escletxa es veu com era i com és ara. Es veu capaç. Dins de la bossa de roba porta el moneder i a dins porta quelcom molt preuat per ella. Una cosa que la connecta amb la seva joventut i els dies de festejar. Ha sortit sense dir res als seus fills, com una clandestina, però amb la targeta de telèfons dels seus contactes més propers. I sap cap on va. Sap on vol anar. El seu objectiu està a prop, ben a prop. Ara fins i tot té l'ascensor, ella és conscient que les seves cames ja no són les que eren. Prem el botó direcció vestíbul. Treu la seva targeta de transport, la T4. Marca i agafa un altre ascensor, direcció andana. S’asseu. Espera que vingui el metro, en 2 minuts entra per l'andana. Les portes s'obren. La Isolina entra. Els seients estan tots ocupats. Un jove que està mirant el mòbil, la veu i li cedeix amablement el seient. Ella s'asseu. I gaudeix del seu viatge i sent com si una mà estigués subjectant la seva. I uns ulls brillants i amorosos la miressin. És lliure, se sent viva. Arriba a la parada de Catalunya, surt per la sortida de la línia vermella. De nou utilitza l'ascensor.
Seu al primer banc que troba. I respira alleugerida. Afable i feliç. Ja pot tornar a casa.