La Carme
Iaia, seu, que hi ha un lloc, va dir en Joan, el net de la Carme. Nen, quina sort, avui! , va exclamar la Carme. La Carme és una dona menuda, de cabells blancs, amb mirada amable, forta, però els seus vuitanta-quatre anys, ja fan de la seva. Han pujat al Passeig de Gràcia, i casualment era el dia en què commemoraven els cent anys del metro. Havien posat cartells on deia Aragón, es veu que abans la parada es deia així. Mare meva, cent anys! I que curiós veure als actors fent d’aquells primers usuaris del metro, va dir Joan. Quins records, va pensar la Carme, i la seva ment va volar al passat. Va pensar que tota la seva vida estava lligada al metro, i que tenia molts records. Un d’aquests records era quan de petita, anava amb la mare i el seu germà a visitar l’àvia a Navas. Era tota una aventura, perquè per aquells temps vivien prop de la línia 5, la blava, i tenien una bona tirada fins a casa de l’àvia. Agafaven el metro a Can Vidalet, fins a Sagrera on feien el transbord a la línia 1, la vermella. La parada Sagrera vermella, pensava la Carme, semblava una estació de metro amb un ambient especial i festiu. Sempre amb molta gent, corrents cap amunt, cap avall, amb la seva andana enmig dels dos trens, era com estar en un altre món. Els vagons de la línia 1, també eren diferents, més antics, i els recorda amb colors càlids, en canvi, l’altra línia eren colors més freds. Ho va fer tantes vegades, i ara mira asseguda per sort en la línia 3, la verda, per anar des de casa a l’hospital per veure al seu marit ingressat per una pneumònia. No vol pensar en això i la Carme torna al passat. En un altre record amb el metro, de quan era jove i va passar tot un estiu anant a la platja de la Barceloneta. També era tota una aventura. Aquesta vegada fins a Verdaguer, on feia transbord a la línia groga, fins a Barceloneta. Per a ella la groga era la línia internacional, plena de turistes i de mil llengües diferents. Passaven tot el dia a la platja, eren una bona colla d’amics, i ho passaven en gran. Aquell record li fa estar alegre i surt d’ella un somriure amb un punt picant de quan va conèixer l’amor de la seva vida, el seu primer gran amor, que al final no va ser el seu marit, i això ningú no ho sap. Quins capvespres van gaudir allà, i tant que sí. No sent la gent, però ella està tranquil·la, en pau, i torna al passat. Quan quedava a l'andana de Sants amb l'amor de la seva vida, i festejaven a les festes de Sants, i les de Gràcia, fins que un dia va desaparèixer, no es va presentar i no va saber mai més res d’ell. No sent la gent, però està tranquil·la, en pau, i creu veure’l, és ell? No pot ser. S’han passat més de seixanta anys i el veu igual d'alt, morè, ben plantat, molt atractiu. No sent la gent, però està tranquil·la i en pau. La Carme segueix en el passat, amb aquell somriure lleugerament picant, feliç de trobar-se per última vegada, per sempre, amb el seu gran amor.