La connexió al metro
Era un 21 de novembre del 2021. Estava molt cansada i s’estava a punt d’acabar la classe d’escriptura de la carrera. Justament ens havien demanat que féssim una presentació oral sobre allò que ens apassionés. Tenia claríssim que la faria sobre alguna cantant; tenia en ment la Taylor Swift, és la cantant amb qui més m’identifico.
Durant el camí de la universitat fins al metro, ja havia conegut tots els companys i em vaig fixar en un noi que no parlava; era més aviat tímid. Me’n recordo que aquell dia s’havia assegut darrere meu: portava ulleres i era alt. Jo havia d’anar cap a una direcció, i tots els altres, per la contrària. Endevineu qui no? En efecte, ell. El seu nom era Manel.
De seguida vam començar a parlar de la vida, ens vam asseure junts i el temps va passar volant. En aquella època portàvem la mascareta, però ens miràvem fixament als ulls, aquells ulls de color cafè clar. Vam arribar a l’última parada; havíem de fer transbordament. Però els nostres camins es separaven: jo havia d’anar cap a una direcció i ell cap a l’altra. Ens vam acomiadar dient que ens tornaríem a veure.
Qui m’havia de dir que això seria el començament de la història d’un gran primer amor?