el comiat final
Això no és un conte trist, no és el final d’alguna cosa; és el començament del ressorgiment d’una nova persona.
La Marta i el Manel, que actualment eren ex, estaven al metro de camí a casa perquè anaven junts a la mateixa classe de la universitat. Feia dos mesos que havien tallat, però no havien deixat les coses clares. Just quan estaven a punt de fer el transbordament, el Manel li va dir a la Marta que volia parlar per aclarir tots els dubtes i posar definitivament punt final a aquella història que havia començat al metro i que, per tant, també s’havia d’acabar al metro. A la boca del metro, es van dir les últimes paraules. Es continuarien veient a la universitat, però ja no seria el mateix. Les incerteses i les contradiccions s’acabarien. La Marta li va dir que ell sempre seria important per a ella, que no es penedia d’haver passat aproximadament dos anys estimant-lo, i que sempre el recordaria i el vincularia amb el metro. Ell també estava en xoc. No volien deixar la relació, però ho havien de fer.
S’estimaven molt, però no es feien bé, i primer calia estar bé amb un mateix. Es van dir: “Si ha de ser, serà.”
Dos anys després, la Marta estava feliç, però estressada perquè volia arribar a temps a la feina. Havia d’agafar el metro i, per sort, el va poder agafar a temps. Es va seure i, al costat, hi havia un noi. Tenia una arracada a l’orella dreta i li sonaven familiars els pantalons que portava. Quan s’hi va fixar bé, va adonar-se que era en Manel. Es van somriure. No es van dir res, però la mirada ho deia tot.