El passatger del temps
Porto cent anys observant milers de persones viatjant en metro. La gent no em veu, però jo a ells sí, i encara penso que l’ésser humà és una espècie molt particular. Podríem dir que sóc un déu omniscient del transport públic subterrani, constantment vigilant i protegint-los de qualsevol perill. Que si ara baixen ràpid les escales per arribar al metro que està a punt de tancar les portes, o s’apropen a la vora de l’andana, o corren pels passadissos mullats per poder arribar a l’hora al seu destí. I les queixes? Estan gairebé tot el dia protestant i bufant perquè els ascensors o les escales mecàniques no funcionen, o per les incidències tècniques dels combois amb les quals s’atura la circulació durant uns minuts. No us queixeu tant, collons! Quines manies tenen aquestes persones... Les presses no són bones. Que no s’acaba pas el món.
Tot i això, al llarg de tots aquests anys, m’he fixat en l’amabilitat de moltes persones. Quin plaer em dona veure com hi ha gent amb bon cor que cedeix el seu seient als nens, gent gran, embarassades o els que van amb crosses, a les persones que ho necessiten. I si hi ha algú que no es troba bé, sempre hi ha alguna persona disposada a preguntar si necessita ajuda. Tot i ser completament desconeguts, dediquen uns minuts de la seva vida per donar un cop de mà a qui ho necessiti. Jo no puc ajudar físicament, ja us he dit que no em veuen. Però sí que m’escolten i els puc avisar dels perills i que actuïn per mi. Sort que els meus xiuxiueigs encara fan efecte en certes persones.
Doncs això no és tot. Com que us cuido tant, us proposo que, de tant en tant, deixeu de mirar durant una estona aquell aparell electrònic al qual esteu enganxats tot el dia. Per què no dediqueu una estona del vostre trajecte a llegir algun llibre de paper o, simplement, a observar al vostre voltant? És possible que, a vegades, hi domini el silenci. Tot i així, sempre es pot sentir alguna conversa. Jo gaudeixo escoltant les conversacions que té tothom. És increïble la quantitat de temes diferents que es poden arribar a parlar.
Cada persona és un món diferent. M’encanta viatjar en metro i així hi seguiré després de cent anys. Espero que vosaltres també ho gaudiu com jo.