Primeres vegades
Aquesta és la història d’una nena tímida i poruga que ho sentia tot molt intensament, tant les coses bones com les no tant bones. Que va créixer pensant que era diferent a la resta. S’emocionava fàcilment, tan aviat plorava de felicitat com de tristesa, percebia els colors, els sorolls, les olors, les sensacions que li transmetien les persones, les coses i les experiències de manera molt intensa.
Ser així no era fàcil, perquè la gent que l’envoltava ho veia com un inconvenient, però el seu món interior era molt ric, de qualsevol cosa es muntava una pel·lícula, que podia ser de color rosa o gris, segons bufés el vent.
Sempre que havia de viure una nova experiència s’imaginava varis escenaris i era com si els visqués realment.
Vivia a un poble a prop de Barcelona a on no era necessari moure’s en transport públic. Es podia anar caminant a tot arreu.
Quan tenia 6 anys, a la primavera de l’any 1979, aquella nena va viatjar per primer cop en metro, a la ciutat de Barcelona. Com no podia ser d’una altra manera, els seus sentits es van posar en marxa de seguida. Baixar les escales de la mà del seu pare, i sentir aquell corrent d’aire que tirava enrere els seus cabells, l'olor indescriptible i peculiar, que manté als seus records, aquell terra brillant com si hagués passat la rua de Carnaval tirant brillantina, els seients relliscosos que li feien tirar el cul cap al davant, la barreja d’ètnies mai vistes per ella, la pressa de la gent, tot i ser diumenge, el soroll dels combois amunt i avall.
Tota una festa dels sentits que encara recorda. És el poder de les primeres vegades que queden gravades a l’hipocamp del nostre cervell.
Quaranta cinc anys després, aquella nena tímida i poruga, ara adulta, segueix movent-se per Barcelona en metro, gairebé sempre sola, sentint com aquell dia, la corrent d’aire, la olor, potser diferent, els seients relliscosos, la pressa de la gent i la barreja de músiques als passadissos, i si tanca els ulls pot notar com el seu pare l’agafa de la mà i l’acompanya.