L'andana de la memòria
Només endinsar-se escales avall de l'estació de Fontana, la Teresa ja va sentir aquella olor: una barreja d'humitat, ferro i fum dels bombardejos que queien sobre la ciutat. La seva mà agafava fort la de la mare mentre corrien cap a l'andana, ara convertida en refugi.
Allà baix tot es negociava entre la llum i la penombra. Els raïls semblaven haver oblidat el pas dels trens, i la gent perdia la pressa un cop a l’andana. Fins i tot el temps semblava alentir-se allà a baix.
La Teresa es mirava la volta del túnel decorada amb un mosaic de rajoles. Els trossos de ceràmica formaven flors, ones i figures geomètriques. En aquell instant tot semblava reduir-se a l'estrèpit de les bombes i les sirenes, però la Teresa no podia evitar imaginar com devia ser aquell lloc abans no comencés la guerra.
Ara l'andana s'estenia com un llarg passadís de sacs que servien de coixins i caixes de fusta convertides en seients.
En un racó, hi havia el rebost improvisat: uns quants pots de conserves, quatre patates grillades i alguna llauna que els ajudaria a calmar la fam.
La Teresa es fixava en els ulls expectants dels nens cada cop que algú destapava un pot. Els aliments justejaven; els trossos de pa es repartien en engrunes i, així i tot, ningú es quedava sense.
Compartien el poc que tenien. Donar, tot i no tenir, esdevenia un acte de rebel·lia contra la fam i la desolació. L'avi Jaume esmicolava la seva ració de pa per donar-ne als més menuts.
La generositat era feta de petites renúncies. Resistir no era només aguantar, sinó cuidar-se els uns als altres. Compartir era una forma silenciosa de plantar cara a la crueltat.
Tothom mirava de fer passar el temps com podia. Els adults parlaven en veu baixa. Comentaven les notícies de fora i feien pronòstics sobre les següents distribucions d’aliments. A prop, una velleta embolicada amb una manta explicava històries als petits, mentre un home tapava amb la seva jaqueta un nen que s’havia quedat adormit.
Entre la por i el cansament, cadascú feia el que podia per ajudar els altres. Eren una família improvisada, els unia la supervivència.
La Teresa jugava a pica paret altres nens, al passadís. Mentre un comptava, els altres s’aturaven de cop, rient i intentant no moure’s. Per un instant, el joc la va allunyar del gris escenari del seu voltant fins que el crit llunyà de les sirenes la va sacsejar per dins. Malgrat tot, les rialles dels nens persistien com petites espurnes de vida enmig de la foscor.
- Quan creus que podrem tornar a sortir sense por? —va preguntar la Teresa a l’avi Jaume.
Ell va sospirar i aixecà la vista cap a les rajoles del sostre. La seva mirada reflectia una esperança cansada.
- No ho sabem... però arribarà el dia. I aleshores, aquest lloc tornarà a ser el que era. Els trens creuaran el túnel de nou, la gent correrà per agafar-los; i nosaltres serem allà fora, fent que el món reprengui el seu pas.
La Teresa va seguir la mirada de l’avi cap a la volta del túnel. Tot i la pols i el fum, les rajoles encara lluïen tímidament, com si es resistissin a l’oblit. Tot i la incertesa, l'andana s’havia convertit en una llar improvisada on la solidaritat es teixia amb petits gestos: un tros de pa a repartir, una manta compartida, una rialla furtiva entre jocs.
Malgrat tot, la vida bategava entre aquelles parets. Així que el soroll dels trens tornés a ressonar pels túnels, ja no serien només espectadors de l’espera, sinó viatgers que reprendrien el seu camí cap a una ciutat que aprendria a reconstruir-se.