Crònica d'un sentiment al metro
Els dies són còpies els uns dels altres i aquest dissabte prometia ser un dia més...
La tarda estava allà a fora donant els darrers símptomes de vitalitat, sempre secundada per les ràfegues de vent que fuetejaven a la gent de manera indiscriminada. Recordo que eren les 19.25 hores aproximadament, una hora intempestiva, a la sempre concorreguda línea 1 del metro de Barcelona, quan, a la parada d'Universitat puja ella, una noia de cara angelical, cabells foscos, amb un piercing al nas, samarreta verda, jaqueta beige i pantalons clars segons crec recordar.
Tots els murmuris superflus inherents a la vida en el metro durant aquests més de 100 anys de vida es van aturar, tota conversa aliena de la que jo era oient passiu va acabar i totes les olors a humanitat a les que mai m'acabo d'acostumar van parar de cop, només estàvem tu i jo, i els meus ulls buscant els teus amb especial dedicació, existeix un creuament de mirades, pero una vegada establert, el defuig és clar, potser per timidesa? Pot ser... La meva experiència personal i la raó no em permeten creure en l'amor a primera vista, massa idíl·lic i utòpic, massa proper al miracle com per ni tan sols parar-se a contemplar aquesta opció o potser serà que tracto d'ocultar-ho sota la meva baixa autoestima quan en realitat sí que crec en allò.
La veu en off del vagó que et convida a vigilar les teves pertinences interromp de manera sobtada la meva dèria momentània, torna la contaminació acústica, els murmuris, els riures, la calor, la senyora que et pregunta si baixaràs a la següent parada i al final del mateix vagó l'home de l'acordeó que em veu més vegades al llarg del mes que la meva pròpia mare. Arribo a la meva parada, les portes s'obren i no deixo de pensar en allò que haguès passat si... potser i només potser per això escric aquestes paraules...
Atentament, el noi de la dessuadora grisa.