La bossa de fruita
Aquell matí havia d’anar a la Travessera de Gràcia per recollir uns pantalons que havia comprat dies abans i que havia deixat a la botiga perquè hi fessin la vora. Visc al barri de Montbau i el trajecte fins a Fontana és ràpid amb la línia 3 del Metro. A la botiga vaig recollir els pantalons i també hi vaig comprar una camisa. Al migdia tindria celebració i hi aniria d’estrena.
En tornar a Fontana per anar cap a casa, vaig aprofitar per passar pel súper i hi vaig comprar nectarines i préssecs. Ja a l’andana, mentre esperava el metro responia els missatges de whatsapp d’amics i familiars que em felicitaven pel meu aniversari. El tren va arribar i vaig pujar-hi. En tancar les portes i ja en marxa em vaig adonar que al banc de l’andana... m’hi havia oblidat la bossa de plàstic amb la fruita! Per sort sí que duia a la mà, en canvi, la bossa de paper amb la camisa i els pantalons. Bufa, quina ràbia!
−I ara què faig? O m’oblido de la bossa de la fruita i ja la considero perduda o bé baixo a l’estació següent, a Lesseps, canvio d’andana i retrocedeixo −vaig pensar. Com que era dissabte, la freqüència entre trens és una mica més espaiada que entre setmana però potser no arriba gaire gent a l’andana que pugui prendre’m la bossa. Per tant, podria recuperar-la. Així que vaig baixar a Lesseps, vaig córrer escales amunt per fer el canvi d’andana i el tren en sentit contrari va arribar de seguida. Hi vaig pujar d’un salt i vaig anar cap al vagó del mig, més o menys a l’alçada d’on va quedar la bossa en un banc del sentit contrari. −Potser tindré sort! −vaig pensar.
En arribar a Fontana, de seguida vaig mirar per la finestra del vagó. La bossa encara era allà on l’havia deixada, i al costat seu hi havia asseguda una dona amb una bossa de roba que esperava l’arribada del tren. Llavors, vaig veure com agafava la meva bossa i la ficava dins la seva. Vaig picar el vidre però ella no podia sentir-me. Vaig baixar del tren i vaig córrer escales amunt. El cor m’anava a mil. Si jo arribava a l’andana contrària i no havia arribat el tren en sentit Trinitat ho tenia fàcil per parlar amb la senyora; però si ja havia arribat, entraria al primer vagó i caminaria fins on era la dona, que recordava per haver-la vist abans. Li diria −Disculpi’m però dins d’aquesta bossa que porta vostè n’hi ha una altra, de plàstic, que és meva. −I si la dona es resistia li diria: −Miri, senyora, dins de la meva bossa hi ha nectarines i préssecs, en soc el propietari i li puc mostrar el tiquet de compra −Rumiava aquests escenaris mentre corria escales avall.
El tren ja havia arribat. Vaig esquivar les persones que pujaven escales mentre sonava el ‘pip, pip, pip, pip, pip, pip, pip’ que anuncia el tancament de portes. Em faltaven quatre graons per arribar a la primera porta del tren i... les portes es van tancar davant meu. Amb un pam de nas, vaig córrer cap al seient on havia deixat la meva bossa i allà al davant, dins del vagó, veia per la finestra aquella dona amb la seva bossa de roba i la meva compra a dins.
Frustrat per l’esforç i per la pèrdua, vaig agafar el metro següent per anar cap a Montbau. Em vaig dutxar i em vaig mudar amb la roba nova. Per sort, vaig perdre nectarines i préssecs i no pas la camisa i els pantalons nous!
Novament vaig agafar el metro fins a Fontana. Aquell 27 de juliol de 2024 celebrava amb la família i els amics el meu 60 aniversari en una braseria de Gràcia. A l’hora de les postres no hi havia nectarines ni préssecs sinó... un boníssim pastís!