Estació Ferran
La detectiva Glòria Nogué s’havia adormit. Havia somiat en el seu primer cas, un dels seus majors èxits, però d’allò ja en feia temps i l’inspector amb qui havia treballat s’havia quedat amb tot el crèdit del cas pel simple fet de ser home.
A les vuit, va sortir del seu pis i es dirigí cap a la boca de metro més propera. Va baixar fins arribar a l’andana d’Espanya i es va esperar. El metro només va trigar quatre minuts a arribar i anava ple a petar d’homes amb vestit i corbata que es dirigien cap a les seves jornades laborals. Molts fumaven. La Glòria va escapolir-se entre la xafogor i la pudor de tabac fins a un vagó amb menys homes i menys fum. Allà hi havia fins i tot algun seient lliure; tot i això, la jove Nogué no va voler seure. Observà la gent del seu voltant. Homes, amb vestit, com els dels altres vagons, dones; algunes vestides elegantment i altres més modernes. Massa modernes per al gust de la Glòria. Des de l’any 67, que s’havien posat de moda les minifaldilles, la Glòria les veia a tot arreu. Dues estudiants de la UB que xerraven a l’altra punta del vagó en duien. Asseguda al seu costat: una dona gran. Vestia de manera antiquada, com si encara estiguéssim als 40 i anava amb la seva neta, que era idèntica a ella. Al seu costat, dempeus, hi havia un home de mitjana edat que semblava molt perdut. No vestia com la resta d’homes del vagó, sinó que duia la roba típica de la pagesia dels afores de Barcelona. La Glòria va suposar que havia baixat a la gran ciutat per anar al metge. La gent de poble mai no baixava si podia evitar-ho així que devia ser greu. Les últimes persones en qui es va fixar la jove va ser en una parella. Un noi i una noia d’uns vint-i-pocs. La seva relació era rara. La noia era estudiant, això segur. Tenia tinta als dits i duia una bossa amb llibres penjada de l’espatlla, però… hi havia alguna cosa del noi que se li escapava. El va observar meticulosament: els cabells, la roba, la pell… qualsevol cosa que li donés una pista de qui era. No trobava res. Uns minuts després es va adonar que el noi la mirava.
—Què mires? —va dir el noi ,molest.
La Glòria no va contestar. El va mirar uns segons més i després va apartar la mirada. Que maleducada era la gent, va pensar la jove detectiva. Amb cada any que passava més se n’adonava. Ja havien passat Paral·lel, així que la detectiva ja arribava a la seva parada. La Glòria es va dirigir cap a la porta més propera. Al cap de res aquesta es van obrir, però alguna cosa impedia a la jove sortir. Va sonar el timbre que indicava el tancament de les portes. La Glòria es va girar per mirar la gent del vagó una altra vegada. Hi havia alguna cosa que no quadrava… Les portes es van tancar.
La gent d’aquell vagó… eren massa diferents, però d’alguna manera, tots encaixaven. Estaven connectats. La Glòria n’estava segura. Va seguir les mirades de tots ells, els seus cossos, les seves emocions… tot anava a parar al mateix lloc. A una mateixa persona:
Al jove sense identitat. La Glòria s’hi va acostar. Va obrir la boca per parlar-li, però de sobte el jove va caure cap a terra i, per aguantar-se, va agafar-se a la palanca d’emergències aturant el metro just abans que l’últim vagó del tren arribés a la parada Ferran. El noi va caure a terra bocaterrosa.
—Ei. —va dir la detectiva.— Estàs bé? —I va girar el jove.
Quan la cara del noi va quedar visible, la noia que l’acompanyava va cridar. El jove era mort.
Algú l’havia assassinat.
I aquell algú es trobava en aquell vagó de metro.