El metro que va sortir del túnel
La Núria de La Sagrera s’ha despertat a les tres del matí amb mal d'esquena. Tampoc és que dormi molt més; a les quatre sempre està dempeus. Surt al carrer amb el seu esmorzar i topa amb una Barcelona que encara està adormida, on l’única llum que hi ha és la dels fanals groguencs dels carrers. Atònita i estupefacte, la Núria sent com si Barcelona li demanés alguna cosa: “Desperta’m!”. S’asseu al seu escriptori, on l’esperen un munt de pantalles. Són pocs els treballadors que hi ha a les oficines del Centre de Control de Metro. La Núria fa sonar el despertador de la ciutat, i entre el maremàgnum de pantalles, ja es pot veure el primer tren de la línia 1 a les vies.
En Blai de La Bordeta aquesta mateixa nit ha dormit com un jan. Treballa com a Agent d’Atenció al Client; bé, per entendre’ns millor, és conductor de metro a la línia 1. Agafat a les cortines de la seva habitació, un sol radiant l’apunta directament. “Alguna cosa bona ha de passar”. Hores més tard, se'n va cap a la feina. Són les tres del migdia i Barcelona funciona a ple pulmó. Amb l’uniforme ben net i polit, arriba a La Sagrera, on haurà d’esperar el seu tren. Anant cap a la boca del metro, es creua amb la Núria, sense ell saber-ho, la qual ja ha acabat la jornada.
Passen les hores i Barcelona es va enfosquint. La ciutat ara està humida i cau un plugim constant. Són les dotze de la nit i surten els últims combois de la línia 1. La Núria ha anat a sopar amb unes amigues i ha aprofitat per allargar la sobretaula perquè demà no treballa. En Blai, paral·lelament, efectua l’entrada del seu tren al Clot. Ja són pocs els usuaris que pugen als vagons, però d’entre tots, una noia capta la seva atenció. En un instant fugaç les seves mirades es creuen, però al diccionari del metro no existeix la paraula distracció, i el moviment del comboi els separa. Un cop a les cotxeres, en Blai surt de la cabina del metro i torna cap a casa. Barcelona ja dorm, però dins seu comença a sentir papallones.
L’endemà diumenge, tant la Núria com en Blai no han de treballar. Els arbres i les flors fan ballar els carrers de Barcelona, encoratjant els veïns a sortir al carrer. Com que a la Núria li fascina el mar, decideix anar a passar la tarda a la Barceloneta. En Blai, fan del manga, surt amb els seus cascs amb destinació Tetuan, a comprar-se un nou llibre. Qui ho diria que aquest parell de joves treballen perquè Barcelona pugui funcionar? Entre una cosa i l’altra, la Núria arriba al Parc de la Ciutadella i en Blai a l’Arc de Triomf, fins que les seves mirades distretes coincideixen de nou. “Ai, perdona! Mira que anava despistat”. En Blai es col·loca bé les ulleres i deixa la Núria enrere, disposat a oblidar aquell moment tan patètic. La Núria s’adona que a en Blai li ha caigut el llibre que s’acabava de comprar. Intenta atrapar-lo amb un pas accelerat i li toca l’esquena a l’entrada del metro. Una mica nerviosa, li diu: “Crec que t’ha caigut un llibre”. En Blai li ho agraeix amb un somriure tímid però sincer. Amb valentia, li deixa anar: “Tu també has d’agafar el metro?”.
Aparentment, no es coneixen de res, però hi ha un corrent, com si es tractés d’un fil invisible, que es mou entre ells i els va apropant: tots dos senten el metro. Uns mesos més tard, quan l’endemà d’una jornada intensa de feina en Blai rebi a la Núria a casa seva i vegi el seu uniforme de TMB, correrà a posar-se’l ell també. Tots dos ho veuran clar.