El centaure del centenari
Quan vaig topar amb el cartell, vaig pensar: «Uau, cent anys», perquè no sempre penso grans coses. Però de seguida vaig apujar el nivell, i se’m va ocórrer que el metro mereixia una celebració de veritat. No en forma de quincalla memorística (discursos, exposicions, cartells, plaques), sinó una celebració normal d’aniversari, com la que pot tenir qualsevol de nosaltres.
Haureu ja comprovat que, a primera vista, un tren no s’assembla pas a una persona. Això era un problema. Es tractava de trobar, diguem-ne, un correlat simbòlic, una forma de celebració que equivalgués a la dels aniversaris humans. Diferent, però igual de propera i emotiva.
En aquell temps hi havia un altre cartell que deia: «Sent el metro». Puc assegurar que ningú «sentia» el metro com jo. Després d’allò de la Gemma i els cavalls, don Ricardo, psicoanalista, m’havia explicat que els meus mals provenien de la repressió d’un desig, recórrer totes les parades de totes les línies del metro, i que era el moment de realitzar-lo. Així, quan vaig trobar el cartell del centenari, ja portava unes setmanes amb la teràpia, i ja tenia amb el metro una intimitat que, si no fos perquè era el fruit del contrari (l’esforç cap a la salut), jo mateix hauria diagnosticat com a tret segur de bogeria.
En resum, era l'escollit per fer-li al metro la celebració que es mereixia. En prendre’n consciència, vaig sentir-me guardià i portador d’un comès quasi bíblic.
***
—Així. Així anava Sant Pau camí de Damasc a capturar cristians. Una llum sobrenatural el va cegar i el va fer caure. Sabeu d’on venia aquella llum? Jo dic que era la llum del metro. Perquè el metro és el metro i no és el metro. És tot allò que, enmig de la foscor, ens atropella la ceguesa. La «llum al final del túnel» és falsa. El túnel mai s’acaba. I l’autèntica llum és la llum que ens colpeja i ens fa caure i ens cega per obrir-nos definitivament els ulls. Ara em veieu dalt d’un cavall, i això us sorprèn. Que no us sorprengui. Jo estic dalt d’un cavall, però vosaltres també. Ara tanqueu els ulls, però aviat els obrireu. Ara sou dalt d’un cavall, però aviat viatjareu en metro.
Les portes es van obrir. Va esperonar l’euga i passadís, escales, torn i escales, respiraven de nou aire exterior. Ni era de nit ni era de dia. Sense esperar l’aparició d’un pensament en el genet, l’euga va disparar-se carrer amunt. Si els arbres eren plàtans, si circulaven cotxes, si allò era Gràcia o Les Corts o si va empènyer algú a terra, ell no ho hagués sabut dir. L’euga retallava cantonades, triava voreres, frenava en sec i arrencava de cop. El món d’aquella cavalcada a l’alba era fet de sensacions abstractes: tibades, bots, brunzits, picors, calfreds, roentors i rapidesa, rapidesa, rapidesa, rapidesa.
Fins que la imatge es va fixar. Les línies van encaixar-se, les formes es van omplir, els colors van tornar al seu lloc. I quan el món quasi havia acomplert la seva recomposició, va tenir temps de fer set constatacions: 1) allò era la casa de la Gemma; 2) la Gemma estava al balcó, amb un raspall en una mà i, a l’altra, un mirall enfocat cap a ell; 3) unes sirenes i unes hèlixs d’helicòpter l’impedien sentir el que cridava la Gemma i li perforaven l’encèfal; 4) un riu de sang li baixava de les temples fins als llavis; 5) el terra se li apropava a la cara fins que el va colpejar; 6) la passada del metro li va fer vibrar l’esquena; 7) era el seu aniversari.