Línies que ens uneixen
El metro de la Línia 5 ha estat testimoni de moltes històries. En Desiderio el va agafar per primer cop el 1969, quan anava a declarar-se a la Milagros. Duia el cor accelerat i un anell amagat a la butxaca. A l’estació de Sant Pau | Dos de Maig, ella va pujar amb el seu vestit blau.
Ell, nerviós, assajava el discurs. Dues parades després, a Hospital Clínic, va treure l’anell i li va demanar matrimoni. El trontoll del tren semblava haver-se aturat quan ella va dir que sí.
Trenta anys més tard, la seva filla, la Mila, recorria la mateixa línia. Cada matí, els anys noranta, agafava el metro a Sant Ildefons per anar a la seva primera feina.
El seu pare, ja jubilat, li repetia: “El metro sempre et porta on realment importa.” Amb els auriculars del walkman posats, veia els passatgers llegint el diari, badallant de son o parlant en veu baixa. Entre estacions, va aprendre a somiar amb un futur millor.
Avui, la seva filla, la Marta, puja a Maragall camí del seu primer dia a la universitat. Porta auriculars sense fils i passa el dit per la pantalla del mòbil.
No sap que, dècades enrere, el seu avi es va enamorar en aquell vagó ni que la seva mare va construir el seu futur en els mateixos seients.
Per a ella, el metro és només un mitjà de transport, fins que troba un vell bitllet entre els seients, amb una data escrita a mà: 11 d’octubre de 1969. És el dia en què el seu avi va demanar matrimoni a l’àvia.
La Marta somriu i guarda el bitllet a la butxaca. Ara sap que la Línia 5 no només la porta a la universitat, sinó també a la seva pròpia història.