Viatge en metro. Viatge per la ment. Part III
Tot i que la seva mirada parla per si sola. En el seu món no deuen existir ni noves tecnologies, ni tropell de gent, ni soroll, ni silenci, ni parades de metro, ni vagó. No, en sel seu món no existeix ni temps ni espai. No comparteixen res, però comparteixen tot un món. Un món en què només existeixen ells dos. I no hi ha soroll, i no passen els minuts, i no hi ha res al seu voltant. Però una veu diu “Pròxima estació: Valldaura”. I el seu món compartit es desfà, i les agulles tornen a girar en el rellotge, i el silenci no existeix, i el soroll es fa evident, i les mirades ja no es creuen, ja no parlen. Ja no es veuen, ja no estan connectats. Es trenca el cordill vermell del destí. Ell baixa del vagó quan les portes s’obren. Ella treu el mòbil i s’endinsa en un món que existeix però que no és físic. I jo… jo em desfaig, em començo a angoixar, m’envaeix una gran tristesa. Comencen a caure llàgrimes dels meus verds ulls, sense adonar-me'n. Em sembla una bajanada i no entenc per què em poso així. Però soc massa nostàlgica, massa somiatruites, massa sensible, massa romàntica, massa idealista. Tot i que d’una cosa n'estic segura: encara que ha sigut breu, aquella ha sigut una història d’amor. Una història d’amor que, durant un ínfim instant, ha sigut eterna.
I d’una cosa n'estic ben segura: tot i que sovint estem abduïts per les noves tecnologies, pels sorolls, per la tracalada, per una semblant deshumanització… Tot i això, dia a dia, al metro passen centenars i centenars de vides. Totes amb nom i cognoms. Centenars d’històries que s’entrecreuen en un espai i en un temps comú. Gent que viu a la Barcelona més antiga, persones que venen de la Barcelona més nova, gent que trepitja per primer cop la nostra estimada ciutat, persones no nascudes aquí però que ja se l’han fet seva. I moltes d’aquestes persones tenen en comú no només l’abducció de les noves tecnologies i del soroll, no, també l’abducció per l’encant d’aquesta majestuosa ciutat.
I miro la gent del metro i els somric, i em tornen el somriure. Cedeixo el seient a una persona que el necessita més que jo i m’intercanvia un “moltes gràcies”, i em somriu amb la mirada. Aleshores, veig que no estic envoltada d'ombres, que estic envoltada d’éssers humans, cadascú amb la seva llum, cadascú amb les seves vivències i experiències, cadascú amb la seva circumstància, cadascú amb els seus pensaments. Cadascú amb les seves sensibilitats, les seves emocions, les seves fragilitats, les seves fortaleses, els seus interessos… Cadascú amb la seva pròpia història.
Com m’agrades, Barcelona.
Fi