EL QUE JO VOLIA
L’àvia, a la fi, va arribar sense contratemps a la fita dels cent, puntual, -va néixer a les tretze hores i vint minuts, i empolainada com sempre amb el seu barret de torn. Cent anys de vida que ni ella mateixa s’hauria imaginat mai ni amb la fe com a senyera. Des que vàrem celebrar els seus noranta la seva dèria havia estat repetir fins a l’extenuació que ja en tenia prou, però el pols entre les cabòries i l’energia sotragada que desfermava sempre queia del costat del seguim endavant, que sigui el que Déu vulgui.
Ja feia uns quants anys que el regal de l’àvia, en qualsevol situació, era una lluita sense escarni per triar la millor opció, que passava per l’opinió, habitualment raonada i còmoda, de la germana gran, que era la més propera, o escoltar de la veu de la vellesa que ella, l’àvia, ja no necessitava res de res i que en tenia prou amb compartir la celebració amb tots els fills, parelles i nets. Sempre però, hi havia d’haver el o els paquets que tots sabíem que li feia il·lusió d’obrir, i sovint, sense secretismes, el regal sorpresa havia estat la seva pròpia elecció, fet que deixava lloc a l’exclamació joiosa -És el que jo volia!
A tocar de la data assenyalada, l’àvia es va entossudir en no voler rebre cap regal de ningú el dia del centenari. Amb posat seriós va comunicar cerimoniosament a tothom que ja tenia pensat el regal somiat i que el veuríem el dia de la festa. Això sí que va provocar una incertesa en la majoria, dubtes i elucubracions de tota mena malgrat que la coneixíem prou bé i hi tocava d’allò més.
I l’àvia ens va deixar astorats a tots quan, asseguts ja a la taula, amb el dinar cuinat per ella, n’érem vint-i-quatre, ens va donar un sobre a cadascú dient-nos que era el seu regal. No el podíem obrir fins a les postres i les divagacions van planar i embolicar les bromes de la conversa. Ella, amb un somriure murri i feliç durant tot el dinar, va jugar a despistar mentre gaudia dels seus. Les postres, el pastís, les espelmes, la cançó...la van fer plorar. Era d’esperar.
Després vàrem obrir els sobres i encara riu ara de la cara que devíem fer. Cadascú de nosaltres, també n’hi havia pels que no havien pogut venir, tenia una targeta de metro i el nom de dues estacions de les diferents línies de la ciutat. Aleshores, amb els ulls enterbolits encara, ens va explicar, malgrat que tenia un full de paper a les mans, que el regal que ella volia, -el darrer deia, era trepitjar aquelles estacions que, per un motiu o un altre, l’havien marcat i ho volia fer de la mà dels membres de la nissaga que havia engendrat.
Tota una vida a la xarxa del metro que sabia de memòria encara. Fontana, on abans d’anar a cal sogres va comunicar al seu home que estava embarassada del primer, la tercera va ser a l’enllaç de Fabra i Puig. Liceu, amb el vestit de nit per assistir a l’òpera per primera vegada. Sant Ramon, l’escola dels nens, Bellvitge, de records malaltissos, Sant Antoni, de mercat, Hospital Dos de Maig, entre les urgències i la llar. Teixonera, per veure el net jugar a rugbi, Urgell, a ca la filla gran, amb els anys metges a moltes estacions, l’església a Lesseps, Catalunya les Rambles i els grans magatzems, és clar, Barceloneta, la platja, Maragall, les cosines, Palau Reial, l’autocar per anar a veure el gran, Marina, l’Auditori, Glòries, els Encants, Verdaguer, una sagnada, per uns ganivets que duia en un bossa, que va necessitar d’una ambulància, Urquinaona, on li van prendre el moneder..... Un camí de records abans del darrer adeu.