L'estació dels somnis
-M’encanta venir aquí.
-Per què? Simplement és una estació de metro.
-No! És molt més que això. És el punt de trobada de milers de persones totalment diferents. Són com els ferrocarrils que, de tant en tant, coincideixen, però que potser mai més es tornaran a trobar. És com tot un remolí de paraules que es queden surant en l’aire que inhalem. M’agrada aquest lloc, perquè sé que puc ser la persona que vulgui, ser cada instant. Imagina quantes persones hauran viscut moments inoblidables aquí, entre totes aquestes vies interminables! Moments de tristesa melancòlica amb petites espurnes d’anhel quan se’n va el vagó que s’emporta allò que més t’estimes, o moments d’una felicitat radiant, com la que desborda aquell retrobament tan desitjat. Quantes històries d’amor i desig deuen haver separat aquestes vies? I quants bitllets sense tornada deuen haver venut en aquesta estació? Tinc raons perquè aquest lloc em sembli tan especial.
- Ara em diràs que vas protagonitzar una d’aquelles històries d’amor teves que t’agrada tant explicar.
-Jo les explico, creure-te-les és cosa teva.Vols sentirla?
-Sorprèn-me.
Eren temps on les paraules estaven gairebé prohibides. Era el temps en què aquest lloc es considerava molt més que una estació. Era el punt de partida cap a una nova vida. Em vaig acostumar a viure guiant-me únicament pels instints i de tant en tant, pels batecs del cor. Però per a mi va ser el temps de dir tot el que havia de dir. Perquè les paraules estan fetes per provocar somriures. Necessitava nous horitzons. Volia escriure històries amb aquelles paraules que ningú s’atrevia a dir. Aquella mateixa nit vaig marxar amb les mans plenes d’idees per escriure, i un bon lloc per fer-les realitat era l’estació. Jo estava allà, quiet entre la multitud que semblava que tenia por que el temps se’ls escapés i no tornés mai. I no podria explicar-te el que vaig contemplar aleshores. Els seus cabells queien desordenats sobre les seves espatlles i duia un somriure malenconiós dibuixat als llavis. L’error més gran que he comès va ser tornar a tancar els ulls, en obrir-los ja no hi era. S’havia esfumat com la boira un matí d’estiu. Màgicament, l’escriptor va trobar la inspiració que tant havia buscat. No lluny de l’estació, vaig trobar un lloc on dormir. Al matí següent, vaig tornar a la meva estimada estació.
-És curiós aquest lloc, oi?
Una veu dolça va parlar. Era ella. Em va somriure i es va allunyar entre la multitud. Volia córrer darrere seu però vaig continuar assegut, clavat en els meus pensaments. No tenia diners per pagar-li, així que vaig oferir un tracte a la mestressa. Li pagaria amb històries. Cada nit explicaria una història d’amor. Molta gent venia només per escoltar les meves històries. Em passava els matins pensant històries per explicar-les a la nit. Em vaig convertir en el conta- contes del barri i mai vaig escriure una sola pàgina. Un dia, per fi, vaig deixar la pensió, i amb ella les quasi tres-centes històries d’amor que van omplir els cors de centenars d’oients. Vaig tornar a l’estació amb la intenció de comprar uns bitllets sense tornada, de començar de nou. Quan vaig pujar al metro em va semblar trobar entre la multitud de l’andana el somriure que tantes nits m'havia desvetllat. I el metro va partir.
-I què va passar amb ella?
-Mai ho vaig saber. Si algun cop deixes que allò que més estimes es perdi en l’oblit, fes el possible per retrobar-lo. Està en les teves mans creure-hi o no, però no és bonic viure amb aquesta incertesa?