Morta i bella
Morta i bella
Sempre m'ha fascinat el metro.
Com la xarxa estén els seus tentacles sota la ciutat. I aconsegueixes arribar a l'hora, vagis on vagis. Tu i milers de persones, cada dia, cada setmana.
I cada vespre, andanes silencioses, que no guarden memòria de la gentada que hi ha passat, fin a l'endemà en què tot comença de nou.
M'agraden les històries que explica la gent, perquè penso que sempre hi ha un fons de veritat, per molt fantàstiques que puguin semblar.
I el que t'explico ara m'ho va dir a mi el senyor Francesc, que ja fa temps que va morir i que va treballar tota la vida al metro de Barcelona.
Una tarda, quan tornava a casa, el vaig veure prenent un tallat al bar de la cantonada.
Em coneixia des de petita. Érem veïns de tota la vida. I jo hi vaig entrar per saludar.
-Com estàs, nena?, i la mare?-Em va dir.
-Em sembla que començo a perdre el cap. La meva memòria ja no és el que era.
-Seu, que t'explicaré el que va passar a l'estació de metro de Correus.
I jo em vaig acomodar davant seu.
-No tothom ho sap, però a sota de la Via Laietana, entre Jaume I i Barceloneta, l'any 1934 es va inaugurar l'estació de metro de Correus.
Feia goig de veure els túnels i les andanes, acabats de fer.
Llavors jo era petit, no vivíem gaire lluny, i quan hi hagué la guerra ens refugiàvem durant els bombardejos.
Van passar els anys i vaig entrar a treballar al metro.
Com ha canviat tot, em deia amb els ulls plens d'ahir.
-La qüestió és que sobre l'any 68 o 70, ara no ho puc recordar, hi va haver una història ben sonada a la ciutat.
L'Arcadi Bellmón, una de les fortunes més grans que hi havia, va prometre la seva filla Eulàlia amb un italià, de nom Silvio. Un riquíssim comerciant de cereals, d'una certa edat.
Però la noia, que no arribava als vint anys, no volia el magnat, sinó un noi que amb la seva mare tenia una llibreria al Barri Gòtic.
L'Eulàlia no volia disgustar el pare, però el temps anava passant mentre
els dos joves buscaven una sortida que no arribava.
La boda es celebraria a Santa Maria del Mar.
I en aquesta agonia pels amants va arribar el dia de les noces.
Era un dissabte amb un sol gloriós, a l'inici de la primavera.
El nuvi, feliç i nerviós esperava la núvia a dins de l'església, sorprès per la màgia de la llum que s'escolava pels vitralls de la basílica.
Anaven passant els minuts i finalment va aparèixer l'Eulàlia.
Va sonar la música de l'orgue i ella va avançar pàl·lida i serena penjada del braç del seu pare.
Però quan va arribar el moment de donar el sí, va ofegar un crit i va arrencar a córrer.
Desfeta i amb el vestit brut, va arribar a l'estació de Correus.
Va baixar a l'andana, i quan va veure que venia el metro, s'hi va llençar al davant.
No van servir de res ni l'ajuda d'un metge que passava per allí, ni la diligència dels treballadors.
El comboi l'havia destrossat.
Va ser un gran escàndol a la ciutat; en part perquè això del suïcidi era i és un tema tabú.
Però el que la gent no sap, és que a l'estació, passada la mitjanit, se sent el soroll que va fer el metro aquell dia, i es pot veure el fantasma de l'Eulàlia, amb el seu vestit de núvia, que recorre l'andana buscant el seu enamorat, mentre plora desconsolada.
Jo mateix l'he vist més d'una vegada, quan feia el torn de nit, morta i bella.
Però no fa por la seva presència.
És només un recordatori d'aquesta força que de vegades ens mou, i que és simplement amor.