Març 1925
Demà diumenge faré un viatge en el nou tren del Gran Metro, recentment estrenat. Aniré des de la Plaça de Catalunya fins a Fontana, a la vila de Gràcia, on han construït les cotxeres i els tallers. Em vestiré de festa, baixaré al subsòl per unes llargues escales, diuen que està ben ventilat i no em faltarà l´aire, que no em marejaré. Que fa força soroll, això sí, que retruny molt, potser m'hauré de tapar les orelles. I a les estacions, abans que el vagó, arriba una bona ventolera, agafaré la bufanda. Fa respecte, oi?
He llegit que no hi ha locomotores, que els motors estan en els vagons i són elèctrics, com els dels tramvies i que aviat s’instal·laran ascensors per baixar a les andanes de les estacions. Els conductors, els nous “tramviaires”, s´hi passen la jornada sota terra, pendents també que no hi hagi ningú a la via, quina feina! El bitllet costa vint-i -cinc cèntims, el guardaré a la caixa metàl·lica dels records.
En la construcció dels túnels, les vies, les estacions, han treballats milers de jornalers vinguts de Múrcia, d´Aragó, d’Andalusia que dormen en barraques a Montjuïc o a la muntanya del Carmel, llocs llunyans, mal comunicats, inhòspits, foscos, bruts. Sembla que no tenen problemes amb la llengua catalana ja que no es parla en els seus ambients laborals. Suposo que la majoria tornarà als seus pobles quan acabin la feina, aquí no hi ha prou habitatges, ni escoles per als fills.
Tant de bo que el Metro ajudi al progrés de la nostra ciutat, que Barcelona s'estengui a unes barriades properes on els barcelonins tinguin una casa decent, aire net, tranquil·litat. On crearan clubs d´esport, ateneus, cooperatives i economats que milloraran les seves condicions de vida.
Els temps actuals són durs, incerts. Primo de Rivera segueix com a cap del Directorio Militar i vol dissoldre la Mancomunitat. A Itàlia, el Duce ha prohibit els partits polítics i Alemanya s’enfonsa. El pitjor, la tragèdia, l´horror és que cada dia el nostres joves moren al Rif, a una guerra llunyana, absurda, que dessagna una generació enviada a la força. Ploro pels que moren i planyo els que tornen, amb aquells records que no es trauran del cap en tota la vida. Planyo les núvies, les mares.
Malgrat la misèria i la violència actuals, penso en el futur, en com viuran els nostres besnets d´aquí a cent anys. Vull creure que serà millor, ha de ser millor. Tindrem alguns dels avanços tecnològics que va imaginar fa dècades un visionari com Jules Verne. Es clar que no podrem anar mai a la lluna, i que només viatjaran en avió els milionaris, però hi haurà vaixells que portaran a la gent a Amèrica, a la Xina. I trens que recorreran Europa. El meu somni és anar a París, on enguany fan l´Exposició Universal. Vull veure el gran riu, ponts i carrers il·luminats, les grans avingudes, els monuments, els cafès. I faré un viatge llarg en el Metropolità i imaginaré que Barcelona també tindrà un Metro amb una gran xarxa de trajectes, amb desenes d´estacions, que es podrà arribar a qualsevol punt de la ciutat on també hi haurà universitats, hospitals i museus. I que també els catalans, tots els ciutadans d´arreu del món del segle XXI, gaudiran de la igualtat, la llibertat i la fraternitat.