NINGÚ PARA MAI
“Pareu el de la motxilla blava!!!” crida un noi, d’uns trenta anys així dit a cop d’ull, assenyalant i corrent pel mig del vagó. No sembla que l’atrapi mai. I mentrestant, una nena estira la samarreta a la seva mare, o potser germana gran, protesta que té gana, les dones i homes amb corbata i cos planxat de dalt a baix miren amb cara seriosa el no-res, i el metro anuncia la pròxima parada; Passeig de Gràcia. I ell corre. No sembla que l’atrapi mai. I la jove que mira el mòbil, embadalida, ens brinda un recital de vídeos de scroll infinit a un volum popular, sort d'una senyora gran que l’avisa “si pot fer el favor d'abaixar el so d’aquesta andròmina”. I ell corre. No sembla que l’atrapi mai. I tres amics amb gorra parlen, no se’ls entén, almenys per qui parla un català tradicional, i un home que llegeix el diari mira de reüll per sobre de les ulleres, no gaire sorprès del que està passant. I ell corre. No sembla que l’atrapi mai. I una dona s’aixeca per deixar seure la senyora gran d’abans i dos enamorats, o potser amics, es petonegen les galtes com si estiguessin sols a la gran ciutat comtal. I ell corre. No sembla que l’atrapi mai. I una dona llegeix un llibre que es belluga i els seus ulls fan les línies molt ràpid , com si estigués posseïda per una altra història que, clarament, no és aquesta, i els meus fan com si estiguessin davant d’un partit de tennis molt emocionant: miro el noi que corre, miro la nena que estira, miro el noi que corre, miro els homes i les dones planxades, miro el noi que corre, miro la jove amb el mòbil... I el metro ja arriba a Passeig de Gràcia. I ell corre i s’esfuma per la boca del transbord. No sabrem si l’haurà atrapat mai.