Infinit
La porta s’obre.
Entren i surten els viatgers.
Sona un avís sonor. Uns pilots parpellegen.
La porta es tanca.
Aquesta seqüència es repeteix vint vegades al mateix temps, cada vegada que el comboi del metro s’atura a una estació.
Vint vegades, sincronitzades.
Vint vegades a cada comboi de 20 portes.
Vint vegades a cada comboi, a cada estació de la línia.
Vint vegades a cada comboi, a cada estació de cada línia.
Els mecanismes actuen amb seguretat, amb fiabilitat, sense incidències.
I al final, sempre, el comboi desapareix, engolit a la foscor del túnel.
Els viatgers, inconscients d’aquesta seqüència que passa davant dels seus ulls, pugen o baixen absorts en els seus pensaments, en el seu mòbil, potser un llibre, potser xerrant amb algun acompanyant...
I jo, assegut al banc de l’estació, admiro aquesta meravella, gairebé un miracle, que s’esdevé des de fa 100 anys: Gran Metro, Metro Transversal, Ferrocarril de Sarrià...
Viatjant a través de la terra, comprimint el temps...
Entro a Sant Andreu, surto a Catalunya. Entro a Diagonal, surto a Maragall. Llums, remors, converses...
Arriba un altre comboi, potser que m’aixequi i l’agafi.
Pujo, ja hi soc, l’avís sonor, el pilot parpelleja, les portes es tanquen, el comboi comença a accelerar... Les persones, els objectes de l’exterior, passen davant meu cada vegada més ràpid. De cop, la foscor... anem a cercar la propera estació... continuem el viatge infinit del Metro.