L'estació de Correus
No és possible. M’ha tornat a passar? Estava convençut que havia activat l’alarma. Suposo que al final no ho vaig fer, perquè acabo d’obrir els ulls i ja és de dia. A veure, quina hora és? Bé, només 55 minuts tard, res que no ho solucioni la meva nova andròmina, capaç de controlar el temps anant endavant o endarrere en la línia temporal ... a veure... retrocedint 60 minuts en tindré prou.
Mentre em vesteixo a corre-cuita vaig repassant el llibret d’instruccions, no tenia intenció de provar-lo fins al cap de setmana, però si vull arribar a temps a la feina hauré d’estrenar el meu rellotge de camí a l’oficina.
Entro al metro, a Urquinaona, d’esma i corrent per evitar quedar-me fora del vagó que ja ha arribat i m’està esperant amb les portes obertes. Em subjecto on puc mentre introdueixo en el meu rellotge temporal: 60 minuts, activar ... i ... aleshores ... tot s’atura, un segon o només mig segon, però quelcom ha passat.
Miro al meu voltant, l’olor ambiental ha canviat, la gent ha canviat, el vagó ha canviat!
Què he fet? No pot ser, he endarrerit el temps 60 anys i no 60 minuts!
La dona del meu costat em mira amb estupefacció. Amago el meu rellotge sota la màniga de la camisa, pensant que és el que està mirant la dona de l’abric fosc, però no, aleshores m’adono que està mirant el meu mòbil, que sobresurt de la butxaca esquerra. He de sortir d’aquí, a la propera parada baixo i, amb calma, utilitzo de nou el rellotge per tornar al 2025.
Espero que la veu del metro m’avisi de la següent parada, però no succeeix, evidentment, de manera que espero amb ansietat que s’aturi el metro per sortir esperitat quan s’obrin les portes, però el vagó segueix amb el seu traqueteig constant i eixordador. I aleshores la veig a ella: una noia més o menys de la meva edat, morena, asseguda en un dels bancs de fusta que moblen el vagó, mirant-me amb una cara angelical, recolzant les seves fines mans damunt d’una petita bossa de mà que tenia sobre la falda.
M’atanso a ella i m’atreveixo a dirigir-li la paraula:
- Hola, em dic Nil
En comptes de contestar-me es tapa la boca per amagar una rialleta, provocada segurament pel meu nom (potser soc el primer Nil que coneix). Jo segueixo mirant-la fixament als ulls, admirant la seva bellesa, i finalment em contesta:
- Em dic Maria, i baixo a la propera estació
Aquestes paraules em fan recordar que jo també havia de baixar del metro i marxar d’aquella època per sempre per tornar a la meva.
- No t’agrada el meu nom? Has posat una cara molt trista
- No és això, és que ...
Volia dir-li que no la tornaria a veure mai més i per això estava trist, però en comptes d’això prefereixo dissimular:
- És un nom molt bonic, espero que ens tornem a trobar algun dia aquí al metro – menteixo jo.
El metro s’atura i ella baixa acomiadant-se de mi tot fent adeu amb la mà, mentre jo m’assec al lloc que ella deixa lliure, ja que no volia baixar amb ella i que veiés com desapareixia per art de màgia. Esperant arribar a la parada següent, em quedo pensant quants anys tindrà la Maria l’any 2025.
Preparo el rellotge per tornar al present i surto a la següent estació. Ocult entre la multitud activo de nou el desplaçament en el temps quan ja estic a l’andana i ... Foscor, tot és foscor. Engego el mòbil per il·luminar-me i veig que he aparegut en una estació fantasma. Definitivament avui no arribaré a temps a la feina.