La polsera de pashmina
La Kavita no es pot aixecar de la màrfega. Els dolors de part són insuportables. Gràcies a l’Anna, una voluntària que està fent tasca de cooperació a l’orfenat on treballa, ha pogut anar al metge fa tot just unes setmanes.
“El part s’avançarà, Kavita. Portes bessons, nen i nena”. Aquella paraula, “bessons”, se li va clavar al pit com una agulla molt fina. Com ho faré? El pare de les criatures no en vol saber res i amb les poques rúpies que em paguen a l’orfenat, per cuinar i netejar, gairebé no m’arriba ni per pagar el lloguer de l’habitació on malvisc. Aquest poble està ben perdut al Terai i per culpa dels monsons, cada estiu s’inunda la casa i l’aigua m’arriba als genolls. Què serà de mi? Què serà dels meus bessons?
Gairebé arrossegant-se, arriba a l’orfenat i l’Anna, que està fent classe d’anglès a una pila de criatures petites, totes òrfenes o abandonades per famílies sense cap recurs, la veu de lluny i entén que el part dels bessons ha arribat.
El director de l’orfenat la porta en el seu cotxe al lloc que, sent molt generosos, podríem considerar un dispensari de campanya. La llevadora del poble ja l’està esperant. “Namaste, Kavita. Tot anirà bé. He posat flors a l’altar aquest matí i l’encens inunda d’aromes el petit espai, amb una única llitera al centre.
“Els meus bessons són més bonics que tots els infants del món. Es diran Manish i Manisha, són tan idèntics que vull que el seu nom també ho sigui gairebé”
Al cap de pocs dies, la Kavita ja veu clarament que no podrà tirar-los endavant. Ha hagut de tornar a l’orfenat, la llet del seu pit no els alimenta prou i uns foscos cercles al voltant dels seus ulls denoten la falta de descans i d’aliments.
Amb molt de tacte, el director de l’orfenat la convenç que, si de debò els estima, ha de deixar que siguin adoptats per alguna família d’un país ric, on les criatures mengen tres vegades al dia, porten sabates de colors i tenen jerseis quan fa fred.
La Kavita plora i plora, els seus ulls van de l’un a l’altra. Resa i fa ofrenes, demana als déus el coratge per deixar-los marxar cap a una vida millor.
Finalment, amb el cor encongit, accedeix a donar els bessons en adopció. Amb les seves mans, teixeix dues polseres idèntiques amb fils de llana de la manteta de pashmina amb què els embolica amorosament.
“Ai quins nervis, avui començo a l’institut! Els pares em deixen agafar el metro jo sola, amb una motxilla nova i la samarreta que m’han regalat per al primer dia de classe! Espero no pujar a l’andana equivocada! Pujo al vagó, comprovo que vaig direcció Joanic i m’assec. M’agrada donar voltes a la polsera que porto sempre, els colors estan esmorteïts, sembla que quan em van adoptar ja la duia. M’agrada mirar-la, em recorda el país on vaig néixer.”
Un grupet d’estudiants puja a l’estació de Girona. Me’ls miro i penso que avui també deuen començar al seu institut. Distreta, els vaig observant, tots amb motxilles flamants i a la moda.
Tot d’una, el cor em fa un salt. Hi ha un noiet d’esquena a mi, ell no m’ha vist. Li miro fixament el braç i haig de fregar-me els ulls. Com pot ser? Porta una polsera exactament igual que la meva!!
M’aixeco, tremolant. M’acosto, i molt fluixet li dic, encara d’esquena: Manish? Ell es gira, i ens quedem mirant.
“Ostres, que fort! Diu el seu company. Però si sou dues gotes d’aigua!”