El viatge de tota una vida
El Jaume pujava al metro cada matí a la mateixa hora, al mateix vagó. L’olor de fre, el frec dels seients de plàstic i el vaivé del comboi l’acompanyaven des de feia dècades. Sempre havia estat un home de rutines, d’horaris exactes.
Aquell dia, però, era diferent. Aquell era el seu últim viatge.
Es va asseure prop de la porta, mirant al seu voltant. A la dreta, una noia amb auriculars repassava apunts. Li va recordar la seva filla quan estudiava a la universitat. A l’esquerra, una parella es donava la mà i es mirava amb aquella complicitat que només tenen els que es descobreixen per primer cop. També ell havia estat així amb la Maria, fa tants anys...
A cada parada, les portes s’obrien i tancaven, deixant entrar i sortir vides que es creuaven sense saber-ho. Un noi carregat amb una motxilla gran va pujar amb aire nerviós. Un turista mirava el mapa amb el front arrufat. Una dona gran va entrar amb dificultat, i el Jaume, instintivament, es va aixecar per cedir-li el lloc.
—Moltes gràcies, jove.
Va somriure. Feia temps que ningú li deia "jove".
El metro avançava, i amb ell, tots els records d’una vida que havia passat entre aquells vagons. Recordava quan hi portava la seva filla petita, quan encara la podia agafar en braços. Recordava els trajectes amb els companys de feina, rient després d’una jornada llarga. Recordava també els viatges en silenci, quan va perdre la Maria i el metro es va convertir en el seu refugi per pensar.
A la següent parada, va veure el seu reflex al vidre. Els cabells blancs, les arrugues a les mans. El Jaume sabia que era hora de deixar enrere les rutines. Avui començava una nova etapa.
Quan el metro va arribar a la seva destinació, es va aixecar, va inspirar profundament i va baixar.
I per primer cop en molts anys, va sortir de l’estació sense pressa, amb la sensació que, tot i haver fet aquell trajecte tantes vegades, avui el món li semblava nou.