El batec de la ciutat
L’avi Pere va pujar al metro amb la mateixa calma amb què ho havia fet durant dècades. S’aferrava al bastó, però dins seu encara hi vibrava aquella emoció que havia sentit de petit quan va pujar al metro per primera vegada amb el seu pare.
Avui no era un dia qualsevol. Avui el metro feia cent anys. Cent anys de trajectes, d’amors trobats i perduts, de converses murmurades i de silencis còmplices.
Es va asseure en un racó del vagó i va tancar els ulls un moment. Cada parada era un record. A Catalunya, va veure’s de nen agafat de la mà del seu pare mentre mirava aquells túnels immensos. A Diagonal, es va reviure jove, corrent per no perdre’l, amb els llibres sota el braç i la il·lusió d’un futur encara per escriure. A Sants, el cor li va fer un salt: allà va acomiadar el seu millor amic abans que marxés a l’estranger, sense saber que mai més es tornarien a veure.
Va obrir els ulls i va mirar al seu voltant. Els passatgers estaven absorts en pantalles, auriculars, pensaments llunyans. No sabien que aquell vagó havia vist més històries d’amor que qualsevol novel·la, més secrets que qualsevol confessió.
Una nena el mirava des del seient del davant. Devia tenir uns vuit anys. Li va somriure amb la innocència d’algú que encara no sap com passa la vida de ràpid.
—Li agrada el metro, senyor? —va preguntar-li.
L’avi Pere va somriure.
—Molt. És com el cor de la ciutat. Sempre bategant.
La nena el va mirar encuriosida.
—Jo quan sigui gran vull conduir-lo.
—Doncs tindràs una feina preciosa. Portaràs històries amunt i avall.
La mare de la nena la va cridar perquè havien arribat a la seva parada. La petita es va acomiadar amb la mà abans de marxar corrents.
L’avi Pere va sospirar, mirant per la finestra mentre el metro seguia el seu camí. Ell no sabia quants viatges li quedaven, però una cosa era segura: el metro seguiria endavant, portant noves vides, nous somnis, nous records.
Cent anys. I els que vindrien.
Va somriure mentre el metro s’endinsava en el túnel, bategant com sempre, com el cor de Barcelona.