Olimpíades metropolitanes
Era trenc d’alba quan em vaig dirigir al metro. El símbol amb la M dibuixada em cridava, aquell fluorescent vermell trencava la nit, incitant-me a entrar en aquell subterrani i gaudir del trajecte que em portaria cap a la feina en un tancar i obrir d'ulls.
Jo anava amb les meves millors gales, aquest banyador em quedava sorprenentment bé, a mida, com fusionant-se amb la meva pell pàl·lida. Vaig baixar les escales, acompanyat d’alguns nedadors que serien els meus possibles contrincants. Jo els estudiava, de dalt a baix, valorava la seva edat, el seu estat físic, la seva cara de cansament, entre altres característiques que es veien a cop d’ull.
Vaig passar la targeta per la màquina, i les portes es van obrir. L’ambient era bestial, l’andana estava plena de concursants, alguns feien estiraments i preparaven el salt i l’embranzida.
Un nus a l'estómac. Les mans suades. Em vaig empassar saliva i vaig mirar els meus rivals. A la dreta, una senyora de mitjana edat. Ulls grisos, tallants. Aquella mirada no era d’una principiant. A l’altra banda, un noi jove, absort en el mòbil. Semblava inofensiu. Però mai es pot subestimar un rival. Vaig inspirar profundament, em sentia preparat.
Llavors va arribar l’hora de preparar-se, em vaig quedar mirant a la paret de darrere les vies i em van envair pensaments de motivació poc motivacionals. Una veu elèctrica va indicar que quedaven 30 segons perquè comencés.
Quan les llums del metro es van veure a la llunyania del túnel, tots els participants es van posar en línia a la vora de la via. Havia arribat l’hora, cada matí assajant el salt, cada matí dalt d’aquest trampolí que ens permetria submergir-nos en la maror de gent. El guanyador, el més ràpid, el de millor propulsió, aconseguiria, amb sort, un seient, els més lents, s’haurien de quedar arran de la porta, aixafats com mosques.
Avui havia de ser el meu dia, el meu salt no era pas dolent, però em faltava rapidesa.
Havia arribat el moment. El metro va arribar ràpid, fugaç. Es van obrir les portes i tots vam saltar. Vaig llençar-me de cap. Un impuls fort. El cos retallant l’aire. La multitud m’empassava. Braços, motxilles, colzes. Però continuava endavant, capbussat entre la gent, buscant els espais. Llavors, una llum, una clariana enmig de la tempesta. Un seient. L’últim de l’extrem. Avui era el meu dia. La medalla d’or es va col·locar al meu pit quan vaig seure. Era campió. Per fi.